La Crisis según ‘Einstein’
‘No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La
crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países,
porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia
como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la
inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera
la crisis se supera a sí mismo sin quedar ’superado’.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio
talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La
verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente
de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y
soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una
rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis
donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es
caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es
exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de
una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no
querer luchar por superarla’.
Albert Einstein
divendres, 29 de maig del 2009
dimarts, 26 de maig del 2009
Visio Psicológica
Programa 28 maig 2009
Paloma Azpilicueta, i Pilar Gonzalez, Psicólogues del Centre de Psicologia de Mataró
FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...
Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.
Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.
Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.
A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
Paloma Azpilicueta, i Pilar Gonzalez, Psicólogues del Centre de Psicologia de Mataró
FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...
Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.
Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.
Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.
A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
Primer escrit sobre psicologia
Programa del 5 març 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.
Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.
La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.
El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.
Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..
La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.
Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.
Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.
La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.
El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.
Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..
La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.
dilluns, 25 de maig del 2009
A més a més de ser una dona col·laboradora, sé que dediques temps a moltes activitats que t’agraden. Ens expliques quines són?
Bona tarda!
Avui tenim amb nosaltres a una dona de tota la vida de Rocafonda. És una dona molt coneguda al barri, sobretot pels més petits. Una dona solidària i col·laboradora. Ens acompanya la Montse de les chuches, de les llaminadures.
*
Hola Montse, com va tot?
*
Vius a Rocafonda, oi? Quants anys fa?
*
Explica’ns una mica com era el barri quan vas arribar i com el veus ara?
*
Participaves activament en les reivindicacions que es feien per millorar les condicions de vida (aigua, escoles, guarderies, espais, serveis…). Què recordes d’aquella època?
*
A què et dediques professionalment?
*
Montse, continues sent una dona compromesa, en què participes actualment?
*
A més a més de ser una dona col·laboradora, sé que dediques temps a moltes activitats que t’agraden. Ens expliques quines són?
*
Una vegada vaig escoltar-te fent un monòleg on feies un relat de situacions curioses que tu mateixa t’has trobat degut al sobrepès. Ens vols explicar com t’ha afectat aquest tema al llarg de la teva vida? (Per exemple, quan vas a comprar roba, a l’hora de buscar feina, amb la salut…)
*
Què diries a les persones que es troben en la mateixa situació que tu? Pensem que actualment la obesitat dels i les joves ja arriba al dotze per cent...
*
Montse, has tirat endavant una família monoparental. Com es viu el fet d’haver de fer de pare i de mare al mateix temps?
*
Quan la teva filla era petita, com t’organitzaves els horaris per atendre-la i treballar?
Montse, gràcies per haver estat amb nosaltres. Et desitgem molta sort! Fins aviat!
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró
FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...
Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.
Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.
Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.
A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
dimarts, 12 de maig del 2009
Fotos gravació, dilluns 12 maig 2009
La Pili i la Loli del Centre de Càritas. La Fanny las mira de lluny.
La Fanny, educadora en massatge infantil i altres coses. La Mercé i la Pilar Gonzàlez.
La Anna Ginestà colaboradora de la Antonia i la Fanny.
L'Antonia, l'Ángeles i i una servidora, la Marisa. Molt somrients com podeu comprobar! 
Uff! Aquí la Pili L'Antonia i jo estem tan per els preparatius que no ens adonem que ens fan una foto...dilluns, 11 de maig del 2009
Malalties psicosomàtiques des d'una visió psicològica
El cos parla, això és un fet. Emet missatges que, a vegades, escoltem però no sempre entenem. El que no es pot expressar amb paraules, busca una altra via de manifestació: per el cos, per l’activitat, per el pensament.
Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.
Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.
A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.
Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.
Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.
És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.
En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.
No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona
Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.
Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.
A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.
Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.
Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.
És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.
En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.
No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona
Les cinc sènies. Patrimoni agrícola de totes i tots els mataronins
Visc al barri de Rocafonda. Quan surto a la terrassa de casa meva, m’omplo la mirada i el cor del paisatge que m’envolta. A una banda, el Castell del Burriac; al front, el mar i a l’altre costat, les Cinc Sènies.
Quan vénen els meus néts a casa, els ensenyo i parlo de tot això que ens envolta. Aquests espais formen part de la nostra terra, de la nostra història i de les nostres vides. M’agradaria molt que els arribessin a estimar i valorar en el que són.
És per tot això, que em vaig alegrar molt quan el passat mes d’abril, a Can Palauet, es va presentar un llibre guia d’itineraris a peu per conèixer la natura de Mataró. “Descobrir Mata i les Cinc Sènies” es titula.
El pròleg del llibre, l’ha escrit en Pep Riera, de la Unió de Pagesos. Al meu parer molt encertadament, diu:
”Només és possible valorar i estimar allò que coneixem bé”. I més endavant segueix:
“Avui, la correcta preservació d’un espai agrari com el de les Cinc Sènies-Mata-Valldeix té un doble interès: per a la pagesia, en el vessant econòmic i professional, i per a tota la ciutadania de Mataró, en mantenir un pulmó verd en una comarca densament poblada, que fa anys ha superat els límits d’un veritable creixement urbà “sostenible”. I a la vegada, en disposar, ben a prop, d’un rebost de productes agraris, en fresc, al costat de les llars que els han de consumir...”
I també apunta:
“Ara que el grans cuiners no es cansen de valorar el producte agrícola de proximitat i ponderar-lo com a base d’una bona cuina. Ara que aquells economistes, també mediàtics, que afirmaven no fa gaire que els aliments ja vindrien de les antípodes i que els països rics com nosaltres ens havíem de dedicar a l’economia terciària... Ara que aquests profetes han emmudit per la crisi especulativa, potser tindrem les condicions per plantejar-nos, serenament, el paper i els valors dels oficis. I entre ells, l’ofici de pagès”.
En Pep Riera acaba el pròleg d’aquest llibre manifestant:
“Gràcies en nom de la pagesia per la feina ben feta, que la pugui gaudir, llegint molta gent, sobretot aquells responsables polítics que haurien de compartir amb tots nosaltres la preservació de l’espai agrari. I que se’l llegeixin bé i segueixin els itineraris proposats pels autors, abans de decidir res sobre el “tren orbital”, no fos que, com deien els avis “els estalvis es mengin les estovalles” o d’una manera més gràfica que “per vestir un sant -un tren del tot necessari- en despullen un altre”. Com que som positius i optimistes, malgrat tot, hem de creure i desitjar que si la lectura ens fa savis, un llibre com aquest ens ajudarà a reflexionar i actuar en conseqüència”.
Heu estat mai al Sot de la Salamandra o a l’ermita de Sant Martí de Mata? Sabeu quan es cullen el pèsols de floreta, els tomàquets de Montserrat i les mongetes del ganxet a les Cinc Sènies?
Les Cinc Sènies està en perill: l’especulació i el tren orbital l’amenacen.
Protegim i salvem aquest gran patrimoni de tots el ciutadans i ciutadanes de Mataró, i de tota la comarca del Maresme.
Antònia Rodríguez
Quan vénen els meus néts a casa, els ensenyo i parlo de tot això que ens envolta. Aquests espais formen part de la nostra terra, de la nostra història i de les nostres vides. M’agradaria molt que els arribessin a estimar i valorar en el que són.
És per tot això, que em vaig alegrar molt quan el passat mes d’abril, a Can Palauet, es va presentar un llibre guia d’itineraris a peu per conèixer la natura de Mataró. “Descobrir Mata i les Cinc Sènies” es titula.
El pròleg del llibre, l’ha escrit en Pep Riera, de la Unió de Pagesos. Al meu parer molt encertadament, diu:
”Només és possible valorar i estimar allò que coneixem bé”. I més endavant segueix:
“Avui, la correcta preservació d’un espai agrari com el de les Cinc Sènies-Mata-Valldeix té un doble interès: per a la pagesia, en el vessant econòmic i professional, i per a tota la ciutadania de Mataró, en mantenir un pulmó verd en una comarca densament poblada, que fa anys ha superat els límits d’un veritable creixement urbà “sostenible”. I a la vegada, en disposar, ben a prop, d’un rebost de productes agraris, en fresc, al costat de les llars que els han de consumir...”
I també apunta:
“Ara que el grans cuiners no es cansen de valorar el producte agrícola de proximitat i ponderar-lo com a base d’una bona cuina. Ara que aquells economistes, també mediàtics, que afirmaven no fa gaire que els aliments ja vindrien de les antípodes i que els països rics com nosaltres ens havíem de dedicar a l’economia terciària... Ara que aquests profetes han emmudit per la crisi especulativa, potser tindrem les condicions per plantejar-nos, serenament, el paper i els valors dels oficis. I entre ells, l’ofici de pagès”.
En Pep Riera acaba el pròleg d’aquest llibre manifestant:
“Gràcies en nom de la pagesia per la feina ben feta, que la pugui gaudir, llegint molta gent, sobretot aquells responsables polítics que haurien de compartir amb tots nosaltres la preservació de l’espai agrari. I que se’l llegeixin bé i segueixin els itineraris proposats pels autors, abans de decidir res sobre el “tren orbital”, no fos que, com deien els avis “els estalvis es mengin les estovalles” o d’una manera més gràfica que “per vestir un sant -un tren del tot necessari- en despullen un altre”. Com que som positius i optimistes, malgrat tot, hem de creure i desitjar que si la lectura ens fa savis, un llibre com aquest ens ajudarà a reflexionar i actuar en conseqüència”.
Heu estat mai al Sot de la Salamandra o a l’ermita de Sant Martí de Mata? Sabeu quan es cullen el pèsols de floreta, els tomàquets de Montserrat i les mongetes del ganxet a les Cinc Sènies?
Les Cinc Sènies està en perill: l’especulació i el tren orbital l’amenacen.
Protegim i salvem aquest gran patrimoni de tots el ciutadans i ciutadanes de Mataró, i de tota la comarca del Maresme.
Antònia Rodríguez
diumenge, 10 de maig del 2009
Mª Aurelia Capmany
Maria Aurèlia Capmany fou escriptora, pedagoga i política. Neix a Barcelona el 3 d'agost del 1918, filla d'Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Ingressa a l'Institut-Escola i cursa els estudis universitaris de Filosofia i Lletres. Fa de talladora de vidre i desenvolupa activitats pedagògiques. En la dècada dels quaranta participa en algunes activitats culturals clandestines, com les de Miramar, i entra en contacte amb el grup d'Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946 i el 1951. Fou becada per l'Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i cursà estudis a la Universitat de la Sorbona. Va participar en la fundació del Partit dels socialistes de Catalunya, i també parlà en el famós “Míting de la llibertat”, del PSC, el 1976, el primer míting tolerat en el postfranquisme, celebrat en el palau Blaugrana.
Més endavant va ser regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del PSC. A partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions. El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969). La seva vida sentimental va lligada a la de l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui conviu des de finals dels seixanta.
Va ser una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que es va dedicar tant a la narrativa com al teatre, l’assaig i altres gèneres literaris.
La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Dos anys més tard guanya aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu és molt important en l'inici de la seva carrera literària. Ella mateixa reconeix que la novel·la L'altra ciutat (1955) va ser escrita perquè agradés al poeta de Sinera. Però més tard publica Betúlia (1956), que suposa un trencament total amb la novel·la anterior. Més endavant apareix El gust de la pols (1962) i el 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts. A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·labora habitualment en la premsa diària.
En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre. Quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, li demana que s'encarregui dels cursos de literatura dramàtica. De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, al carrer Tuset de Barcelona. Com a actriu, participa en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.
Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, poc mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.
Més endavant va ser regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del PSC. A partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions. El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969). La seva vida sentimental va lligada a la de l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui conviu des de finals dels seixanta.
Va ser una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que es va dedicar tant a la narrativa com al teatre, l’assaig i altres gèneres literaris.
La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Dos anys més tard guanya aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu és molt important en l'inici de la seva carrera literària. Ella mateixa reconeix que la novel·la L'altra ciutat (1955) va ser escrita perquè agradés al poeta de Sinera. Però més tard publica Betúlia (1956), que suposa un trencament total amb la novel·la anterior. Més endavant apareix El gust de la pols (1962) i el 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts. A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·labora habitualment en la premsa diària.
En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre. Quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, li demana que s'encarregui dels cursos de literatura dramàtica. De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, al carrer Tuset de Barcelona. Com a actriu, participa en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.
Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, poc mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.
dilluns, 4 de maig del 2009
Reflexions entorn a donar i a compartir
Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.
Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.
Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?
Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.
Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.
Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.
L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.
S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.
Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.
Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.
L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ