dimecres, 22 d’octubre de 2008

Estrenem secció! : Dones d'arreu i dones a arreu

Hem estrenat un nou espai al nostre programa que l'hem batejat amb el nom de "Dones d'arreu i dones a arreu". Tal i com vàrem dir al programa "Amb aquesta petita secció traspassarem fronteres, obrirem petites finestres a diferents indrets del món. Us acostarem les paraules i les mirades de dones mataronines que viuen, per diferents motius, a arreu del món: Nicaragua, Marroc, Afganistan, Mèxic, diverses ciutats europees... A través de les cròniques que ens aportaran aquestes companyes, volem conèixer “realitats”, “vivències” i “quotidianitats” de dones d’arreu del planeta."

En l'estrena de la secció, la Tuoraya, companya del grup de dones reporteres, d'origen magribí ens va locutar una petita crònica sobre el Ramadà i la Núria Fernàndez que ens aquests moments viu i treballa a la ciutat de Kabul (Afganistan) ens va locutar (via telefònica) la crònica que havia preparat arran del tràgic assessinat d'una dona policia. Aquestes són les seves aportacions a "Dones d'arreu i dones a arreu"

“No totes les dones d’Afganistan són invisibles quan caminen pel carrer. N’hi ha que surten de casa sense posar-se a sobre el distintiu llarg blau, el burka afgá, i que trien dur un mocador al cap. També hi ha dones que van més enllà, i en el bell mig d’una societat d’allò més conservadora, opten per aconseguir una formació i esdevenir professionals. Mestres, llevadores, metgesses, periodistes, funcionaries en Ministeris, treballadores de Nacions Unides, altres organitzacions internacionals o ONGs són alguns exemples. A vegades, aquest interès per créixer intel·lectualment i ampliar horitzons, algunes d’elles l’han acabat pagant amb la vida. Dones assassinades perquè representen un avenç que certs grups extremistes no volen acceptar. L’últim i més notable exemple va ser la mort, el setembre passat, d’una de les dones més agosarades d’Afganistan: Malalai Kakar, policia i directora del Departament de Delictes contra la dona en una de les províncies més perilloses del país, Kandahar. Aquesta mare de família gaudia de cert renom perquè va ser la primera en vestir-se amb uniforme l’any 2001.. Malalai Kakar va donar un pas molt necessari en una societat on la fragmentació entre dones i homes és tan i tan forta, ja que cal ser dona per entrar dins les cases i parlar amb altres dones.

Malauradament, en algunes províncies d’Afganistan, la situació de la dona no ha millorat gaire després de la caiguda del règim Talibà i l’arribada d’un Govern “elegit” a les urnes. (Es calcula que el 95 per cent de les dones de Kandahar són analfabetes. Enmig d’una situació de seguretat tan inestable –recordem que a Afganistan els Talibans encara cremen escoles i assassinen professors-, escolaritzar els nens i les nenes esdevé complicat i sovint impossible).
Si no reben educació, les nenes mai podran acomplir els seus somnis de convertir-se en metgesses, mestres, periodistes o, si els ve de gust, policies. Perquè això sigui possible, caldrà que els grups extremistes que intenten imposar la seva visió de la societat per la força deixin la lluita armada i permetin que el país es comenci a modernitzar. Al mateix temps, i és igual d’important, farà falta que els pares i germans de la majoria d’aquestes nenes canviïn la seva mentalitat tan conservadora i els donin la llibertat necessària com per triar què volen fer de les seves vides”
Núria Fernàndez
El Ramadà és un mes sagrat que celebrem una vegada a l'any. És diferent dels altres mesos perquè durant aquest període estem en dejuni durant el dia i mengem per la nit. El Ramadà, per als musulmans i musulmanes, és un mes de fe, durant el qual s'ha de resar i no fer malifetes. Tothom l’aprofita per depurar els seus pecats. Per a les dones, el Ramadà és com una feina més: tenen menys treball durant el dia, però, en canvi , per la nit en tenen més. S'ha de fer la sopa, la harira, i posar a taula el dolç típic anomenat xubakia, que està fet amb mel. La pràctica del Ramadà aquí es diferent que en el nostre país. Al Marroc per la matinada passa un home amb un tambor i ens desperta. Pel matí totes les botigues estan tancades i, a l'hora de menjar, trobes el carrer buit. Per l’àpat del vespre, les dones fan coses especials, diferents a les que preparen durant la resta de l'any. Cuinem especialitats dolces i també salades. Un exemple seria la zefa, feta amb farina, mel i moltes espècies. Les dones sempre han de tenir imaginació per preparar plats nous. Quan acabem de menjar, anem a la mesquita. Però, en canvi, aquí intentem fer el Ramadà a la nostra manera.” Tuoraya
Moltes gràcies a totes dues per la seva col·laboració!!
Mercè