Dones i cooperació

Segons la Real Academia Española, cooperar vol dir obrar conjuntament entre varies persones per a un mateix fi.

Si seguim al peu de la lletra el que la Real Academia ens vol dir tenim mal entesa l’anomenada “cooperació internacional”.

Sovint quant parlem de cooperació ens venen imatges al cap com: una subasta a favor dels daminificats, les anomenades vacances solidaries, camps de treball o fins i tot caravanes solidaries, amb cooperant amb xalecos i 4x4 plens d’enganxines de diferents paisos en vies de desenvolupament, però que passa als paisos de l’anomenat Tercer Món, quant tornem a casa després d’unes vacances per netejar les nostres consciències?

Parlem de cooperacio i d’ajuda als paisos empobrits i adoptem una actitud paternalista quant som els veritablement responsables de les diferencies estructurals que hi ha entre Nord-Sud.

Quina mania que tenim en pensar per ells, com si els paisos no tinguessin persones prou capacitades per decidir per ells mateixos. Els occidentals hem dedicidit des de fa anys què els hi convé més. Anem a fer pous, escoles, hospitals I després d’un mes de construcció tornem a casa nostra i pensem que què bé que estem a casa sense totes aquelles desgràcies, rodejats de mosques i mosquits, sense poder-nos fer la dutxa diària. Organitzacions sense fronteres que envíen material sobrant pensant que potser el que a nosaltres no ens fa falta, a paisos en vies de desenvolupament sí. Una generositat miserable per part de la cooperació.

S’hi destinen quantitats infinites de diners al marqueting i la captació de donants que ni tant sols saben on aniràn a parar els seus diners. Infinites organitzacions sense ànim de lucre es mouen per interessos partidistes i econòmics, presidides per personatges que l’únic interés que tenen és netejar el seu expedient repudiant. Luxosos cotxes es mouen pels paisos del Tercer Món, conduits per cooperants que cobren desorbitades quantitats de diners i a costa de diners públics. Famosos personatges es passejen per les comunitats rurals, mentre es fan fotografíes amb nens desnutrits i un cop això, tornen a casa pensant que han fet una bona acció pels més desfavorits.

Seguim alimentant una estructura vertical, on els occidentals som el centre de l’univers, on podem seguir decidint sobre els més pobres. Mentre es redacta un projecte des del despatx ja s’està pensant en si serà subvencionat o no, deixant en segon terme el contingut i necessitats reals. Últimament s’ha posat de moda parlar de perspectiva de gènere, i és que això dona diners. Qualsevol experta en el tema pot portar a terme un projecte de desenvolupament per a dones i decidir què els hi convé més, encara que desconegui el país i el seu modus vivendi.

Fa molts anys que es porten a terme projectes de cooperació internacional destinats a diversos paisos i si fem una mirada crítica , aquells paisos que reclamen la nostra ajuda encara no han pogut sortir del pou al que nosaltres mateixos els vam deixar. Perquè , si després de molts d’anys d’ajuda , encara no han pogut sortir de l’empobriment?

Realment la cooperació lluita per un canvi d’estructura?. Reforçem l’autonomia de les persones? O encara els creem més dependencia? . Com es porta a terme aquesta anomenada cooperació? Com es gestiona i quí ho fa? Quins son els interessos principals evocats en l’ajuda al desenvolupament? S’hi amaga alguna cosa més darrera de tot aquest espectacle?

Molt poca gent s’atreveix a críticar aquesta forma de cooperar i els que sí ho fan están fora d’aquest mapa. Al monogràfic d'aquest mes amb el programa d'aquesta tarda i la tertúlia de la setmana vinent, volem posar sobre la taula totes aquests preguntes, anar-les desgranant i fins i tot, atrevir-nos a dir que sota l’argument de la globalització es legitimen accions que només afavoreixen al Nord.

Podeu escoltar tot el programa sencer: