dilluns, 26 d’octubre del 2009

Bona tarda. Homes, dones… A tots els que ens escolteu. Als que coneixeu la nostra sintonia. I també als que entreu per primera vegada, al dial 89.3FM,





Som dilluns. I, a les 4 i (MINUTS DE MÉS) de la tarda, comencem un nou programa de “Amb veu de dona”.


Bona tarda. Homes, dones… A tots els que ens escolteu. Als que coneixeu la nostra sintonia. I també als que entreu per primera vegada, al dial 89.3FM, de Mataró Ràdio. Benvinguts!


El tema de la educació sempre serà vigent. Teano, la dona de Pitàgores, al segle sis abans de Crist, i Hipàtia, del segle quatre de la nostra era, són les primeres especialistes matemàtiques que van crear escola. Unes dones valentes que, davant d’una societat d’homes, van professar l’ensenyança a homes i dones per igual.

Però tornem a l’any 2009. El que ens preocupa actualment és l’aprenentatge al llarg de tota la vida. El 25 de setembre d’enguany es va inaugurar el Centre de Formació de les Tres Roques de Mataró. Tot plegat, ens ha motivat a preparar un programa monotemàtic sobre la formació de les dones.


PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ

Les Dones i la Formació

Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.

Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.

I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.

Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.

De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96



Avui tenim amb nosaltres, a l’espai “Fem xarxa”, una persona molt implicada en la seva feina. És la Maria Pérez, mestra i directora de l’escola Germanes Bertomeu, de Mataró, una escola caracteritzada per estar ben oberta al barri.

Jo mateixa en dono fe. En els seus locals s’hi poden realitzar activitats de l’Associació de veïns, a la seva cuina s’han fets molts platets que després tothom pot tastar al carrer durant la festa de Rocafonda. I tantes coses més.

Hola, Maria.
-
Abans de res, et vull agrair moltíssim que hagis pogut fer un parèntesi en la teva tasca educativa per poder estar aquesta estona aquí.

Sabem que la teva escola, les Germanes Bertomeu, que està situada al barri de Rocafonda, ha estat pionera en força projectes educatius innovadors.

Un d’ells va ser organitzar l’escola com a comunitat d’aprenentatge. Ens podries explicar què és una comunitat d’aprenentatge?
-
Una manera de funcionar ben innovadora. Com va anar aquesta experiència?
-
Sé que esteu portant endavant altres projectes. Ens podries explicar una mica quins són?
- (llistat)
pla d’autonomia de centre
projecte de música
llengües estrangeres
biblioteca escolar
mou-te

Maria, tant de bo que tots aquests projectes vagin sortint endavant de la forma que espereu. Felicitats per les vostres iniciatives i la vostra empenta. I molta sort en aquest món tan difícil i tan important que és el de l’educació.

Moltes gràcies per dedicar-nos aquest temps.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Dones reporteres de Mataró

Hola, bona tarda!
Ja hem deixat l’estiu enrere i les Dones Reporteres tornem a ser aquí amb tots i totes vosaltres.
Avui, dilluns, 28 setembre a les 4 i... de la tarda comencem una nova etapa del programa “Amb veu de dona”. Si, heu sentit bé, som aquí en directe! Com aquesta, us tenim preparades. Tenim un plec de sorpreses que aniran sortint sobre la marxa.
Són tres lletres, simplement tres lletres. Totes juntes formen un mot. Aquest mot neix amb nosaltres des de el primer dia que arribem al món. Ens acompanya al llarg de la nostra vida i, amb el pas dels anys, el manifestem de formes molt diverses. Estic parlant de la VEU.

Per això fem aquest programa. Per fer sentir aquesta veu i, més especialment, la nostra, la de les dones.

Comencem “Amb veu de dona”!






dimarts, 15 de setembre del 2009

Primer dia del curso 2009



Hoy como cada 15 días nos hemos reunido todas las Compañeras que hacemos Radio
Empezar otro curso y estamos todas muy contenta de poder hacer Radio.
Es una manera muy bonita de comunicar con las personas y más si es en directo como lo aremos este curso, lo podéis escuchar en Radio Mataró 4 a 5 de la tarde el lunes un saludo para todas mi compañeras Encarna

dijous, 25 de juny del 2009

Fotos gravació, dilluns 22 juny














Aquí som totes les que vam fer el darrer programa de la temporada. Un monogràfic que parlava de la festivitat de San Joan. En aquest programa ens vam despedir fins al setembre.

dimarts, 23 de juny del 2009

Us convidem que continueu en la nostra sintonia durant els mesos d’estiu. Amb veu dona tornarà al setembre amb nous temes. Us esperem!



. Marisa

PROGRAMA 25 JUNY

Molt bona tarda a tothom.

Comencem Amb veu de dona. El programa de tots i totes vosaltres, dones que ens escolteu! Recordeu a les vostres amigues, mares, tietes, germanes, cosines... que ens poden trobar en el 89.3 de la FM, a Mataró Ràdio.

Ja hem passat el solstici d’estiu. Aquella part de l’any tan plena de supersticions, misteris, festes i tradicions. La diada de Sant Joan és la porta que ens dóna el pas per entrar de ple a l’època d’estiu. D’aquí ve la importància que té. Per això hem volgut dedicar el darrer programa de la temporada a la màgia i el misteri que envolta la festivitat de Sant Joan. Aquest serà el nostre comiat... d’aquesta temporada!


Començarà la Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró. Ens farà arribar un comentari psicològic sobre les supersticions i les creences.

Desprès la Nati ha preparat un article sobre la Nit de Sant Joan a la secció d’Opinions.

La Fina té preparada una entrevista molt interessant per a la secció Fem Xarxa.

A Memòria històrica la Lea ens transportarà a un món de bruixes!

La entrevista de la Pili us agradarà segur: és una Dona Singular!

A la secció Cultura i dones, la Rosi parlarà de les nimfes o dones d’aigua...




Bona tarda, Paloma! (RESPON) Un món molt interessant el de les creences i els misteris esotèrics. Hi ha programes de ràdio que els dediquen fins i tot una secció. No us perdeu el treball que ha preparat la Paloma Azpilicueta a la secció de Visió psicològica. Endavant!

Música Visió psicológica
VISIO PSICOLÓGICA Paloma


Hola Nati! Com estàs? (RESPON) Has preparat una foguera de Sant Joan alguna vegada? (RESPON) Jo recordo vagament que de petita carregava algun moble vell. Però no parlem de records...
Per a la secció d’Opinions has preparat un text que fa un repàs a la Nit de Sant Joan i incideix en la tradició de les fogueres. No marxeu! La Nati comença ara mateix!



OPINIONS Nati Pepita y Encarna



Bona tarda, Fina! (RESPON). Ja fa sis o set anys, el carrer Sant Joan de Mataró fa festa grossa en aquesta diada. La Fina entrevistarà una veïna perquè ens faci cinc cèntims de com organitzen aquesta festivitat. Entrem a la secció Fem Xarxa. Ja pots començar, Fina!




Hola Lea! Com estàs? (RESPON) Les bruixes no existeixen però “haberlas hailas”. Una dita gallega que potser tingui una mica de raó... o no... Deixem-ho així! Ens ensenyes el que has preparat sobre la bruixeria a Memòria històrica? Endavant!

Música memòria històrica LEA



Hola Pili, bona tarda! (RESPON). Tenim amb nosaltres la Carme Sitjar Vilalta, una dona amb una riquesa interior molt forta. Poeta, escriptora i amb un esperit molt gran per ajudar als altres. Us agradarà escoltar-la a la secció de Dona Singular. Pili, ens la presentes?

Música Dona singular
DONA SINGULAR Pili



Bon tarda, Rosi! (RESPON) Diu la tradició que a Sant Iscle de Vallalta hi ha un llac on s’apareixen unes nimfes... Avui ens parlaràs d’això, oi? (RESPON) Que interessant! Escolteu-la molt atentament. La Rosi ens transportarà al món de les dones d’aigua! Som a la secció de Cultura i Dones. Rosi, ja pots començar!

Música Cultura i dones
CULTURA I DONES Rosi






I fins aquí el que ha donat de si el programa d’avui! Ens ha agradat acabar la temporada parlant de la diada de Sant Joan. Envoltades dels misteris i l’ambient de festa que la caracteritzen.


Entre cava, coques i petards, ens acomiadem fins la propera temporada!!!

El programa d’aquesta tarda l’hem fet: la Nati, la Fina, la Lea, la Pili, la Rosi Encarna, Pepita, i jo mateixa, la Marisa. Hem comptat aquesta vegada amb la col•laboració de la Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró. I ens han acompanyat: la Mercè Vilà i la Carme Sitjar Vilalta.

Us convidem que continueu en la nostra sintonia durant els mesos d’estiu. Amb veu dona tornarà al setembre amb nous temes. Us esperem!
Som Dones reporteres de Mataró!

La majoria de víctimes de la repressió contra la bruixeria dibuixa un mateix perfil. Es tractava de dones grans, pobres



LA INVENCIÓ DE LA BRUIXA DIABÒLICA

La bruixeria era concebuda com una secta universal presidida pel diable i que conspirava contra la cristiandat. Aquesta concepció va crear una primera onada repressiva durant el segle XV.

La cacera de bruixes es va desplegar en una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social. Tot ho presidia el clima d’intolerància religiosa que va sorgir de la Reforma i la Contrareforma.


LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA

Entre els anys 1616 i 1622, en ple segle XVII, es va produir la gran cacera de bruixes a Catalunya. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Sardenya, i també les comarques centrals. Es va avançar la xifra de 400 víctimes, que sembla plenament confirmada per les investigacions actuals.

La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca. Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.


LES VÍCTIMES

La majoria de víctimes de la repressió contra la bruixeria dibuixa un mateix perfil. Es tractava de dones grans, pobres i analfabetes, que vivien soles. Moltes eren immigrants franceses o vídues d’immigrants.

Hi havia també detingudes joves, fins i tot adolescents. El percentatge d'homes va ser, en tots els casos, inferior al deu per cent.

La bruixeria i la repressió van deixar una petjada important en la cultura popular. Alhora han generat tota una literatura anònima de gran interès.

divendres, 19 de juny del 2009

Comentari psicològic




Darrer programa de la temporada
(25 de juny 2009)


Esoterisme, supersticions



La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.

Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.

Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.

Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.

Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.

Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.

Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96

dissabte, 13 de juny del 2009

EXPECTATIVES QUE MAI VAN PENSAR QUE FOSSIN TAN AMARGUES



Opinions, per Pilar Zarza:

Tinc a les mans el magazine de La Vanguardia del passat 17 de maig. Llegeixo un article escrit per Ángeles Caso, amb el títol “María”. Descriu com un dia li va cridar l’atenció un de tants cartells que, amb freqüència, podem veure en qualsevol ciutat. Apareixen penjats en un fanal, en una cantonada, o en un portal. En aquest cas, s’anunciava una dona que s'oferia per fer tasques domèstiques i cuidar mainada o gent gran. La dona de l’anunci assegurava que regalaria una hora gratis per cada dues de treballades.

Aquesta és la història de la María, una jove de 25 anys de nacionalitat romanesa. Porta poc temps a Espanya. Va estudiar informàtica i a Romania treballava en una oficina. Però tan sols guanyava 250 euros al mes. Li resultava impossible plantejar-se una vida millor, gaudir d'algun petit capritx o pensar a formar una família.

La María podria ser una de tantes dones que emigra a un altre país. Aquestes dones han de deixar enrere pares, germans, i fins i tot, de vegades, fills. Marxen amb l’esperança de trobar feina en el país d’acollida. Busquen un treball que els permeti estalviar amb sacrifici. Després la idea és tornar al seu país i, amb els diners que teòricament han estalviat, comprar-se una casa o posar un negoci, per viure en millors condicions.


Els mitjans de comunicació avui dia arriben a qualsevol lloc del planeta. Donen una imatge de benestar, i sembla que en els països desenvolupats visquem amb una opulència descomunal. Altres vegades, els propis compatriotes no expliquen la dura realitat que viuen en els països on han emigrat. Ho fan per vergonya, perquè no pensin que han fracassat. En altres casos, no volen fer patir als familiars que estan en el país d'origen. Els que tenen la sort de treballar acaben fent un munt d'hores, tenen ocupacions menys qualificades que les que realitzaven en els seus països, i, en molts casos, viuen en unes condicions lamentables i inhumanes. Comparteixen el pis amb una o dues famílies més i sovint han d’acudir a benestar social.

Ho tenen tot en contra. Estan lluny dels seus països, la família, els amics... S’enfronten a nous costums i la incomprensió per part de moltes persones, que no entenen perquè vénen aquí a la recerca d'unes il•lusions. Es debaten amb unes expectatives que mai van pensar que fossin tan amargues.

dimarts, 9 de juny del 2009

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres






Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

dijous, 4 de juny del 2009

Visió psicológica



Programa 11 juny 2009


Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Visió psicológica


Programa 11 de juny

Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Les dues cares de la moneda







Per Patrícia Huelva i Osuna

Chiapas. Mèxic.
Els dies 7 i 8 de Març es va celebrar una trobada política, esportiva, cultural i artística anomenada “Mamá Corral”, al Caracol d’Oventic. Els “Caracoles Zapatistas” són 5, i són els centres neuràlgics del moviment, on es troben “Las Juntas de Buen Gobierno”. En aquesta trobada els homes realitzaven les tasques domèstiques que normalment només fan les dones, i elles es dedicaven a fer esport i a gaudir del seu cap de setmana de llibertat.
El moviment Zapatista ha creat la “Ley Revolucionaria de Mujeres”, on es promulguen tots els drets de les dones en igualtat amb els homes, un decàleg molt interessant per la realitat que es viu a Mèxic, on trobem una societat ben patriarcal.
El que he anat observant de la societat mexicana és que encara els homes són els caps de casa i “dirigeixen” la vida familiar, tot i que les dones a les ciutats, a més de fer la feina de casa, cuidar i criar els fills i filles, moltes tenen una feina fora de casa, però encara queda molt per caminar i arribar a una igualtat de drets reals i de tracte dins l’àmbit familiar. Però les noves generacions ja van canviant les coses, s’han d’adaptar als nous temps…
Al món rural, concretament a les zones Zapatistes, la vida de les dones és molt dura: es passen el dia a casa, cuinant, rentant, netejant…. I fan la seva vida social a la llar, acompanyades d’altres dones.
En arribar a la comunitat Zapatista on vaig estar 15 dies, no vaig veure cap dona pels carrers, només vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me amb elles entrant a les seves cases i ajudant-les a cuinar tot fent petar la xerrada.
Sí, les lleis Zapatistes “alliberen” a les dones i fan que puguin decidir sobre les seves vides, participar políticament en assumptes comunitaris, decidir sobre la seva educació, la seva feina, tenen dret a no ser maltractades…. Però a l’hora de la veritat la feina domèstica només la fan elles i no tenen alternativa, tot i que, a la comunitat on vaig estar, les dones són molt respectades perquè van ser elles les que es van enfrontar als policies i militars quan els hi van voler prendre les seves terres i l’aigua, ja que els homes no podien ser-hi perquè tenen ordre de ser detinguts i van ser elles les que van aconseguir fer fora als invasors. Així que en aquesta comunitat les dones són molt valorades per la seva força, el valor, la decisió, per la seva resistència. Tot i que la vida social fora de casa pertany als homes, les dones també participen en la vida política de la comunitat, assisteixen a les assamblees setmanals i poden decidir. Elles treballen en un projecte de Pa Comunitari: fan pa i el venen, i poc a poc aquest projecte autogestionat va donant els seus fruits.
Aquesta és la realitat de les dones en l’àmbit rural de les comunitats Zapatistes, són els pilars de la família tot i que encara el pare, el marit, l’avi... prevaleixen sobre elles, i per elles això és tan normal que costarà de canviar.
La Revolució encara no ha acabat, i tant de bo també entri a les llars i canviï moltes coses….

divendres, 29 de maig del 2009

Pensamientos de Einstein

La Crisis según ‘Einstein’

‘No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La
crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países,
porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia
como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la
inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera
la crisis se supera a sí mismo sin quedar ’superado’.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio
talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La
verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente
de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y
soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una
rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis
donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es
caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es
exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de
una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no
querer luchar por superarla’.

Albert Einstein

dimarts, 26 de maig del 2009

Visio Psicológica

Programa 28 maig 2009

Paloma Azpilicueta, i Pilar Gonzalez, Psicólogues del Centre de Psicologia de Mataró



FER TEATRE, FER COMÈDIA


Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...

Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?

Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.

Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.

Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.

A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.

Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.

Primer escrit sobre psicologia

Programa del 5 març 2009

Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT

Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.

Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.

La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.

El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.

Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..

La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.

dilluns, 25 de maig del 2009

A més a més de ser una dona col·laboradora, sé que dediques temps a moltes activitats que t’agraden. Ens expliques quines són?


Bona tarda!


Avui tenim amb nosaltres a una dona de tota la vida de Rocafonda. És una dona molt coneguda al barri, sobretot pels més petits. Una dona solidària i col·laboradora. Ens acompanya la Montse de les chuches, de les llaminadures.


*

Hola Montse, com va tot?
*

Vius a Rocafonda, oi? Quants anys fa?
*

Explica’ns una mica com era el barri quan vas arribar i com el veus ara?
*

Participaves activament en les reivindicacions que es feien per millorar les condicions de vida (aigua, escoles, guarderies, espais, serveis…). Què recordes d’aquella època?
*

A què et dediques professionalment?
*

Montse, continues sent una dona compromesa, en què participes actualment?
*

A més a més de ser una dona col·laboradora, sé que dediques temps a moltes activitats que t’agraden. Ens expliques quines són?
*

Una vegada vaig escoltar-te fent un monòleg on feies un relat de situacions curioses que tu mateixa t’has trobat degut al sobrepès. Ens vols explicar com t’ha afectat aquest tema al llarg de la teva vida? (Per exemple, quan vas a comprar roba, a l’hora de buscar feina, amb la salut…)
*

Què diries a les persones que es troben en la mateixa situació que tu? Pensem que actualment la obesitat dels i les joves ja arriba al dotze per cent...
*

Montse, has tirat endavant una família monoparental. Com es viu el fet d’haver de fer de pare i de mare al mateix temps?
*

Quan la teva filla era petita, com t’organitzaves els horaris per atendre-la i treballar?


Montse, gràcies per haver estat amb nosaltres. Et desitgem molta sort! Fins aviat!

Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a



Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró



FER TEATRE, FER COMÈDIA


Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...

Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?

Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.

Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.

Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.

A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.

Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.

dimarts, 12 de maig del 2009

Fotos gravació, dilluns 12 maig 2009

La Pili i la Loli del Centre de Càritas. La Fanny las mira de lluny.

La Fanny, educadora en massatge infantil i altres coses. La Mercé i la Pilar Gonzàlez.

La Anna Ginestà colaboradora de la Antonia i la Fanny.


L'Antonia, l'Ángeles i i una servidora, la Marisa. Molt somrients com podeu comprobar!



Uff! Aquí la Pili L'Antonia i jo estem tan per els preparatius que no ens adonem que ens fan una foto...



dilluns, 11 de maig del 2009

Malalties psicosomàtiques des d'una visió psicològica

El cos parla, això és un fet. Emet missatges que, a vegades, escoltem però no sempre entenem. El que no es pot expressar amb paraules, busca una altra via de manifestació: per el cos, per l’activitat, per el pensament.

Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.

Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.

A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.

Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.

Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.

És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.

En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.

No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.

Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona

Les cinc sènies. Patrimoni agrícola de totes i tots els mataronins

Visc al barri de Rocafonda. Quan surto a la terrassa de casa meva, m’omplo la mirada i el cor del paisatge que m’envolta. A una banda, el Castell del Burriac; al front, el mar i a l’altre costat, les Cinc Sènies.

Quan vénen els meus néts a casa, els ensenyo i parlo de tot això que ens envolta. Aquests espais formen part de la nostra terra, de la nostra història i de les nostres vides. M’agradaria molt que els arribessin a estimar i valorar en el que són.

És per tot això, que em vaig alegrar molt quan el passat mes d’abril, a Can Palauet, es va presentar un llibre guia d’itineraris a peu per conèixer la natura de Mataró. “Descobrir Mata i les Cinc Sènies” es titula.

El pròleg del llibre, l’ha escrit en Pep Riera, de la Unió de Pagesos. Al meu parer molt encertadament, diu:

”Només és possible valorar i estimar allò que coneixem bé”. I més endavant segueix:

“Avui, la correcta preservació d’un espai agrari com el de les Cinc Sènies-Mata-Valldeix té un doble interès: per a la pagesia, en el vessant econòmic i professional, i per a tota la ciutadania de Mataró, en mantenir un pulmó verd en una comarca densament poblada, que fa anys ha superat els límits d’un veritable creixement urbà “sostenible”. I a la vegada, en disposar, ben a prop, d’un rebost de productes agraris, en fresc, al costat de les llars que els han de consumir...”

I també apunta:

“Ara que el grans cuiners no es cansen de valorar el producte agrícola de proximitat i ponderar-lo com a base d’una bona cuina. Ara que aquells economistes, també mediàtics, que afirmaven no fa gaire que els aliments ja vindrien de les antípodes i que els països rics com nosaltres ens havíem de dedicar a l’economia terciària... Ara que aquests profetes han emmudit per la crisi especulativa, potser tindrem les condicions per plantejar-nos, serenament, el paper i els valors dels oficis. I entre ells, l’ofici de pagès”.

En Pep Riera acaba el pròleg d’aquest llibre manifestant:

“Gràcies en nom de la pagesia per la feina ben feta, que la pugui gaudir, llegint molta gent, sobretot aquells responsables polítics que haurien de compartir amb tots nosaltres la preservació de l’espai agrari. I que se’l llegeixin bé i segueixin els itineraris proposats pels autors, abans de decidir res sobre el “tren orbital”, no fos que, com deien els avis “els estalvis es mengin les estovalles” o d’una manera més gràfica que “per vestir un sant -un tren del tot necessari- en despullen un altre”. Com que som positius i optimistes, malgrat tot, hem de creure i desitjar que si la lectura ens fa savis, un llibre com aquest ens ajudarà a reflexionar i actuar en conseqüència”.

Heu estat mai al Sot de la Salamandra o a l’ermita de Sant Martí de Mata? Sabeu quan es cullen el pèsols de floreta, els tomàquets de Montserrat i les mongetes del ganxet a les Cinc Sènies?

Les Cinc Sènies està en perill: l’especulació i el tren orbital l’amenacen.

Protegim i salvem aquest gran patrimoni de tots el ciutadans i ciutadanes de Mataró, i de tota la comarca del Maresme.

Antònia Rodríguez

diumenge, 10 de maig del 2009

Foto de Mª Aurélia Capmany


Mª Aurelia Capmany

Maria Aurèlia Capmany fou escriptora, pedagoga i política. Neix a Barcelona el 3 d'agost del 1918, filla d'Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Ingressa a l'Institut-Escola i cursa els estudis universitaris de Filosofia i Lletres. Fa de talladora de vidre i desenvolupa activitats pedagògiques. En la dècada dels quaranta participa en algunes activitats culturals clandestines, com les de Miramar, i entra en contacte amb el grup d'Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946 i el 1951. Fou becada per l'Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i cursà estudis a la Universitat de la Sorbona. Va participar en la fundació del Partit dels socialistes de Catalunya, i també parlà en el famós “Míting de la llibertat”, del PSC, el 1976, el primer míting tolerat en el postfranquisme, celebrat en el palau Blaugrana.

Més endavant va ser regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del PSC. A partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions. El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969). La seva vida sentimental va lligada a la de l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui conviu des de finals dels seixanta.

Va ser una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que es va dedicar tant a la narrativa com al teatre, l’assaig i altres gèneres literaris.

La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Dos anys més tard guanya aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu és molt important en l'inici de la seva carrera literària. Ella mateixa reconeix que la novel·la L'altra ciutat (1955) va ser escrita perquè agradés al poeta de Sinera. Però més tard publica Betúlia (1956), que suposa un trencament total amb la novel·la anterior. Més endavant apareix El gust de la pols (1962) i el 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts. A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·labora habitualment en la premsa diària.

En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre. Quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, li demana que s'encarregui dels cursos de literatura dramàtica. De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, al carrer Tuset de Barcelona. Com a actriu, participa en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.

Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, poc mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.

dilluns, 4 de maig del 2009

Reflexions entorn a donar i a compartir



Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.

Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.

Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?

Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.

Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.

Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.

L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.

S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.

Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.

Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.

L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.

Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ

dilluns, 27 d’abril del 2009

A Dones singulars la Pili entrevistarà a l’Angels Cantos, directora de la Fundació Hospital de Mataró






PROGRAMA 30 ABRIL
Entra presentació
: Marisa

Hola bona tarda a tothom.
Homes i dones que ens escolteu. Que us agrada compartir la tarda del dijous amb nosaltres. Sense vosaltres aquest programa no tindria sentit. Tenim quasi una hora per exposar tots el temes que hem preparat i esperem que us agradin.

Abans de dir qui farà les diferents seccions vull recordar el passat dia de San Jordi. Aquesta festa que nosaltres, el catalans i catalanes estimem tant. Doncs, tan si plou com si fa sol, sortim al carrer i veiem els homes amb una o varies roses a la ma. I un munt de gent comprant llibres… i vosaltres, noies, ja vau tenir la vostra rosa? (RESPONEN)
És respira literatura en el ambient i per això nosaltres també li dediquem un espai en la secció Cultura i dones.

I ara si, passo a enumera les seccions d’avui..

En primer lloc, tinc al meu costat a la Rosi que ens parlarà del dia “U de maig” en la secció d’Opinions.

A Dones singulars la Pili entrevistarà a l’Angels Cantos, directora de la Fundació Hospital de Mataró

Desprès serà la Encarna la que també entrevistarà a Carme Altayó, responsable de la Agenda per la Solidaritat Local de la Fundació Hospital. Ens parlarà del “Banc del temps”. Això serà a Fem Xarxa.

També serà molt interessant la visió psicològica sobre el “Banc del temps” que ens donaran la Pilar i la Paloma que ja vaig presentar al programa anterior.

Us en recordeu de la cançó “la Pepa Maca”? doncs no hi serà amb nosaltres, evidentment! Però ens la recordarà la Pepita, oi que si, Pepita? (RESPON) ens explicarà qui va ser. Serà a la secció Memòria històrica.

I per acabar, la nostra pinzellada literària ens la farà la Fina. Ens parlarà d’aquesta gran escriptora que va ser Mª Aurèlia Capmany, a la secció de Cultura i Dones.