La suma d’ecologisme i feminisme: dos moviments socials que neixen al segle passat i que, tal i com diu la catedràtica de gènere Alicia Puleo que avui entrevistarem, “dos moviments socials fonamentals en el segle XXI”.
Sabem que vol dir ecologia i compartim els objectius que defensa el moviment ecologista. També sabem el que significa el feminisme que, en el seu conjunt, i salvant les diferències existents entre els diferents corrents, ha significat un moviment de lluita i reivindicació per aconseguir l’emancipació de la dona i aconseguir posicions igualitàries amb els homes en l’esfera política, jurídica, social i cultural.
L’ecologisme és imprescindible per a prendre consciència i frenar-nos en el creixement econòmic desmesurat, en repensar la globalització, una globalització malentesa que sobrepassa l’equilibri i no respecta la sostenibilitat dels ecosistemes i del planeta en general, del qual, els éssers humans i formem part, com una espècie més. Totes i tots volem viure amb una certa qualitat de vida, però aquesta ha de ser sostenible, atenint als recursos naturals dels que disposem i, justa i equitativa, atenint a les necessitats de tots els éssers que habitem el planeta. Per que alguns puguin desenvolupar-se o simplement viure, els altres hem d’aturar el creixement o fins i tot hem de decréixer. A ningú se li escapa que, per que una petita part del món visqui en un desenvolupament i creixement il·limitat, una gran part del món ha de veure com no disposa ni de béns bàsics per sobreviure. A això hi podem sumar la petjada ecològica que estem deixant les societats desenvolupades i com aquesta, hipoteca els recursos de les generacions futures.
El moviment feminista, tot i haver assolit una autoconsciència com a col·lectiu i tot i els avenços que les dones han aconseguit en molts terrenys durant les darreres dècades, aquests avenços no són iguals a tot el món, en alguns casos hi ha hagut retrocessos. Encara existeixen grans desigualtats entre homes i dones, desigualtats que posen en una situació de vulnerabilitat a les dones, parlem de situacions d’extrema pobresa, d’explotació sexual, de violència de gènere, VIH... Aquestes desigualtats segueixen sustentades per un sistema patriarcal i neoliberal ben arrelat que divideix injustament el món en rics i pobres i perpetua l’estatus d’inferioritat i vulnerabilitat de la dona. “La nostra societat desenvolupada” tampoc està exempta d’aquestes desigualtats; encara estem lluny d’una distribució equitativa de les feines anomenades “ de cura i reproductives”, l’equilibri entre el temps i l’energia dedicada a les tasques de l’àmbit privat (casa, feina domèstica, vida familiar) respecte a les tasques pròpiament de l’àmbit públic (treball remunerat , vida i reconeixement social). Les reivindicacions en aquest sentit segueixen vigents i és necessari que tots, homes i dones, ens les fem nostres si volem transformar la societat, parlem de transformar aquest sistema que exclou i genera desigualtats.
Però, què vol dir Ecofeminisme? Quines tendències i corrents hi ha darrera les teories i els moviments anomenats eco-feministes? Quins valors en aporta l’ecofeminisme per poder construir una societat més igualitària, més justa, més respectuosa amb la natura i tots els seus éssers, siguin o no humans? Quin ha de ser el paper de la dona en tot aquest nou paradigma, o potser no és tan nou com ens pensem?
Parlàvem en un programa anterior de la Vandana Shiva, física quàntica de la Índia. La Vandana va fundar una organització per protegir la diversitat de les llavors de la seva terra natal i va encoratjar als agricultors a rebutjar les pressions polítiques i econòmiques que posaven en perill la biodiversitat de l’Índia a causa de la imposició dels monocultius.
Shiva impulsà i participà en el moviment pacífic Chiko dels anys 70. Aquest moviment, va ser encapçalat principalment per dones i van adoptar l’estratègia d’abraçar els arbres per evitar que els talessin. Shiva és considerada una de les líders del moviment contra la globalització. Defensa la saviesa i les pràctiques tradicionals.
Una altra dona de la que també podem considerar propulsora de l’ecofeminisme és la ja desapareguda Wangari Maathai, activista política i ecologista keniata, desenvolupa accions de millora per les condicions de vida de les dones de zones rurals. Al 2004 va rebre el Premi Nobel per la pau per les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau. A finals dels anys 70 va fundar el Moviment Cinturó verd, moviment que va ser responsable de la plantació de més de 30 milions d’arbres per tot el país per reforestar zones deprimides, evitant així l’erosió de la terra i millorant les condicions de vida i treball de moltes dones de les zones rurals.
En essència l’ecofeminisme ha de ser un diàleg entre l’ecologisme i el feminisme. Al nostre entendre, l’ecologisme necessita del feminisme i viceversa, no podem construir una societat igualitària i inclusiva si no tenim en compte els problemes que ens comporta un model neoliberal de creixement econòmic, insostenible ecològicament parlant, tampoc podem deixar de banda la mirada de gènere en totes les qüestions ecològiques.
Podeu escoltar el programa sencer:
