Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.
Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.
Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?
Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.
Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.
Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.
L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.
S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.
Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.
Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.
L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada