Clara Campoamor va néixer a Madrid, en el si d’una família senzilla de pensament liberal-progresssita. El seu pare va morir quan ella era encara molt jove. Aquest fet la va obligar a treballar amb tretze anys, com a cosidora al costat de la seva mare. L’any 1909 va obtenir plaça per oposició en el cos de Telègrafs, com a auxiliar.
El 1915 va obtenir una plaça com a professora a l’escola d’adults de Madrid. Al mateix temps també exercia de secretària en el diari La Tribuna. En aquella època d’activitat política, va participar en diaris com el “Nuevo Heraldo”, “El Sol”, etc.
El 1922 decideix finalitzar els estudis de batxiller. Això li permet matricular-se en la carrera universitària de Dret. Va obtenir la llicenciatura el 1925.
Llavors Clara Campoamor va iniciar l’activitat política, centrada en els drets no reconeguts de la dona. Participava en cicles i conferències universitàries.
Posteriorment s’uneix al Partit Radical. L’any 1931 surt elegida diputada per Madrid. És una de les primeres dones, juntament en Margarita Nelke i Victoria Kent, que obté un escó en el Parlament republicà.
Durant aquest primer període, manté una dura polèmica amb Victoria Kent, respecte al dret al vot de la dona. Victoria Kent argumentava que les dones, influenciades fortament per l’església, votarien a la dreta reaccionària. Campoamor defensava el dret inalterable al vot de la dona, independentment de l’orientació política. Aquesta posició ideològica la va enfrontar als seus propis companys de partit.
En la sessió de l’1 d’octubre de 1931, Clara Campoamor va defensar el dret al vot de les dones, contra aquells que argumentaven que no s’havia d’aprovar el vot femení. Les excuses de què se servien aquests eren proclames com ara: “fins que les dones deixessin de ser retrògrades” o bé “fins que transcorreguessin uns anys i la dona pugui veure els fruits de la República i l’educació”. Fins i tot, s’argumentava que només optessin al vot les majors de 45 anys. La raó que s’esgrimia era: “perquè la dona abans té reduïda la voluntat i la intel·ligència”.
Finalment, es va aprovar el canvi en la Constitució de 1931, per una lleugera majoria. El text definitiu va quedar com segueix. “Els ciutadans de l’un i l’altre sexe, majors de 23 anys, tindran els mateixos drets electorals, conforme determinin les lleis”.
Després del cop d’estat militar de 1936, Clara Campoamor marxa a Suïssa. Durant l’exili, va escriure una obra fascinant on manifesta la seva repulsió pels actes de violència que es van cometre a Madrid en nom de la Revolució. El títol del llibre és: “La revolució espanyola vista per una republicana”.
En l’exili va canviar de residència diverses vegades: França, Argentina i Suïssa. El 1955 s’instal·la a Lausana, on treballa en el bufet d’Antoinette Quinche, la seva amiga i traductora. Exerceix com a advocada fins que es queda cega. Va morir de càncer a l’abril de 1972, a l’edat de 84 anys. Les seves despulles es troben en el cementiri de Polloen, a San Sebastià.
Després de la Transició, es van portar a terme homenatges i reconeixements en diferents organismes, instituts, escoles i centres culturals. Alguns carrers van rebre el seu nom. La secretaria d’Igualtat del Partit Socialista va instaurar els Premis Clara Campoamor, que reconeixen anualment a aquelles personalitats o col·lectius que s’han significat en la defensa de la igualtat de la dona.
El novembre de 2006 es va editar una proposició no de llei, sol·licitant al govern que les polítiques d’igualtat tinguin també un reflex a la encunyació de la moneda. La figura femenina triada per aparèixer en les futures monedes d’euro va ser Clara Campoamor. Fou escollida per ser la principal defensora del vot femení a la Segona República. Aquesta proposició de llei finalment ha estat aprovada.
El 1915 va obtenir una plaça com a professora a l’escola d’adults de Madrid. Al mateix temps també exercia de secretària en el diari La Tribuna. En aquella època d’activitat política, va participar en diaris com el “Nuevo Heraldo”, “El Sol”, etc.
El 1922 decideix finalitzar els estudis de batxiller. Això li permet matricular-se en la carrera universitària de Dret. Va obtenir la llicenciatura el 1925.
Llavors Clara Campoamor va iniciar l’activitat política, centrada en els drets no reconeguts de la dona. Participava en cicles i conferències universitàries.
Posteriorment s’uneix al Partit Radical. L’any 1931 surt elegida diputada per Madrid. És una de les primeres dones, juntament en Margarita Nelke i Victoria Kent, que obté un escó en el Parlament republicà.
Durant aquest primer període, manté una dura polèmica amb Victoria Kent, respecte al dret al vot de la dona. Victoria Kent argumentava que les dones, influenciades fortament per l’església, votarien a la dreta reaccionària. Campoamor defensava el dret inalterable al vot de la dona, independentment de l’orientació política. Aquesta posició ideològica la va enfrontar als seus propis companys de partit.
En la sessió de l’1 d’octubre de 1931, Clara Campoamor va defensar el dret al vot de les dones, contra aquells que argumentaven que no s’havia d’aprovar el vot femení. Les excuses de què se servien aquests eren proclames com ara: “fins que les dones deixessin de ser retrògrades” o bé “fins que transcorreguessin uns anys i la dona pugui veure els fruits de la República i l’educació”. Fins i tot, s’argumentava que només optessin al vot les majors de 45 anys. La raó que s’esgrimia era: “perquè la dona abans té reduïda la voluntat i la intel·ligència”.
Finalment, es va aprovar el canvi en la Constitució de 1931, per una lleugera majoria. El text definitiu va quedar com segueix. “Els ciutadans de l’un i l’altre sexe, majors de 23 anys, tindran els mateixos drets electorals, conforme determinin les lleis”.
Després del cop d’estat militar de 1936, Clara Campoamor marxa a Suïssa. Durant l’exili, va escriure una obra fascinant on manifesta la seva repulsió pels actes de violència que es van cometre a Madrid en nom de la Revolució. El títol del llibre és: “La revolució espanyola vista per una republicana”.
En l’exili va canviar de residència diverses vegades: França, Argentina i Suïssa. El 1955 s’instal·la a Lausana, on treballa en el bufet d’Antoinette Quinche, la seva amiga i traductora. Exerceix com a advocada fins que es queda cega. Va morir de càncer a l’abril de 1972, a l’edat de 84 anys. Les seves despulles es troben en el cementiri de Polloen, a San Sebastià.
Després de la Transició, es van portar a terme homenatges i reconeixements en diferents organismes, instituts, escoles i centres culturals. Alguns carrers van rebre el seu nom. La secretaria d’Igualtat del Partit Socialista va instaurar els Premis Clara Campoamor, que reconeixen anualment a aquelles personalitats o col·lectius que s’han significat en la defensa de la igualtat de la dona.
El novembre de 2006 es va editar una proposició no de llei, sol·licitant al govern que les polítiques d’igualtat tinguin també un reflex a la encunyació de la moneda. La figura femenina triada per aparèixer en les futures monedes d’euro va ser Clara Campoamor. Fou escollida per ser la principal defensora del vot femení a la Segona República. Aquesta proposició de llei finalment ha estat aprovada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada