Les dues cares de la moneda

Per Patrícia Huelva i Osuna

Chiapas. Mèxic.
Els dies 7 i 8 de Març es va celebrar una trobada política, esportiva, cultural i artística anomenada “Mamá Corral”, al Caracol d’Oventic. Els “Caracoles Zapatistas” són 5, i són els centres neuràlgics del moviment, on es troben “Las Juntas de Buen Gobierno”. En aquesta trobada els homes realitzaven les tasques domèstiques que normalment només fan les dones, i elles es dedicaven a fer esport i a gaudir del seu cap de setmana de llibertat.
El moviment Zapatista ha creat la “Ley Revolucionaria de Mujeres”, on es promulguen tots els drets de les dones en igualtat amb els homes, un decàleg molt interessant per la realitat que es viu a Mèxic, on trobem una societat ben patriarcal.
El que he anat observant de la societat mexicana és que encara els homes són els caps de casa i “dirigeixen” la vida familiar, tot i que les dones a les ciutats, a més de fer la feina de casa, cuidar i criar els fills i filles, moltes tenen una feina fora de casa, però encara queda molt per caminar i arribar a una igualtat de drets reals i de tracte dins l’àmbit familiar. Però les noves generacions ja van canviant les coses, s’han d’adaptar als nous temps…
Al món rural, concretament a les zones Zapatistes, la vida de les dones és molt dura: es passen el dia a casa, cuinant, rentant, netejant…. I fan la seva vida social a la llar, acompanyades d’altres dones.
En arribar a la comunitat Zapatista on vaig estar 15 dies, no vaig veure cap dona pels carrers, només vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me amb elles entrant a les seves cases i ajudant-les a cuinar tot fent petar la xerrada.
Sí, les lleis Zapatistes “alliberen” a les dones i fan que puguin decidir sobre les seves vides, participar políticament en assumptes comunitaris, decidir sobre la seva educació, la seva feina, tenen dret a no ser maltractades…. Però a l’hora de la veritat la feina domèstica només la fan elles i no tenen alternativa, tot i que, a la comunitat on vaig estar, les dones són molt respectades perquè van ser elles les que es van enfrontar als policies i militars quan els hi van voler prendre les seves terres i l’aigua, ja que els homes no podien ser-hi perquè tenen ordre de ser detinguts i van ser elles les que van aconseguir fer fora als invasors. Així que en aquesta comunitat les dones són molt valorades per la seva força, el valor, la decisió, per la seva resistència. Tot i que la vida social fora de casa pertany als homes, les dones també participen en la vida política de la comunitat, assisteixen a les assamblees setmanals i poden decidir. Elles treballen en un projecte de Pa Comunitari: fan pa i el venen, i poc a poc aquest projecte autogestionat va donant els seus fruits.
Aquesta és la realitat de les dones en l’àmbit rural de les comunitats Zapatistes, són els pilars de la família tot i que encara el pare, el marit, l’avi... prevaleixen sobre elles, i per elles això és tan normal que costarà de canviar.
La Revolució encara no ha acabat, i tant de bo també entri a les llars i canviï moltes coses….

8 de març? No, gràcies!

per Carolina Huelva Osuna

A Suïssa, un país molt avançat en termes econòmics, hi han algunes mancances pel que fa a la igualtat home-dona. Us parlaré de casos concrets, a partir dels comentaris i actituds de les meves amigues. Quants cops he sentit la frase: "ara amb el nen treballaré menys"; "Quan tinguem el segon segurament deixaré la feina"; o bé "Quan ja vagin a l'escola em buscaré una feina" ?

Suïssa ha estat sempre molt tradicional amb el tema de la família. És a dir, quan una parella decideix tenir fills, gairebé sempre es casen abans i el motiu és ben curiós. Tal i com es fa a Alemanya, Àustria, i d'altres països europeus, en casar-se, la dona rep el cognom del seu home. Aquesta petita acció que a mi em sembla innecessària, aquí és el més normal del món, les dones ho tenen assumit. També està molt clar, que quan neixin els fills la que es quedarà a casa serà la dona, i no només durant els 98 dies de baixa maternal, sinó força més temps. Això ho observo gairebé en totes les meves amigues. A Suïssa la idea que la dona ha de vetllar pels nens i la casa i que per tant ha de renunciar a la feina està molt acceptada, tant per dones com per homes. I és que l'organització de la vida pràcticament no permet una altra cosa. Com que l'escola fins ara era obligatòria a partir dels 6 anys, les dones solien quedar-se a casa al menys fins que l'últim fill tenia aquesta edat. Per què els nens no van a escoles bressol? Doncs perquè els costos són tan elevats que no surt a compte que la dona treballi. Costa més de 60 € per nen/a al dia. Les famílies calculen que poden viure amb el sou de l'home (que aquí també és més alt que el de la dona).

Per sort sembla que avancem. En els darrers anys el número de dones universitàries està augmentant considerablement, igual que ho fa a Catalunya. Crec que aquest augment donarà lloc a una nova situació social, on les dones no només vulguin ocupar-se de la família sinó alhora compaginar-ho amb una feina. I per acabar, una bona notícia: des de l'any passat l'escola ja és obligatòria a partir dels 4 anys, tot i l'oposició d'alguns partits polítics. Això ha de permetre que la dona pugui realment escollir el seu futur, sense veure's obligada a romandre amb la família. Que si ho fa, sigui perquè ho ha triat lliurement i sota cap pressió social.

Cartell en contra de l'escola obligatòria a partir dels 4 anys
http://harmos-ist-nicht-harmlos.ch/index.html

Més informació sobre aquest partit polític en castellà a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Unión_Democrática_del_Centro

Las madres de la Plaza de Mayo

En Octubre hice un viaje a Argentina. Allí, en esa época, es primavera. Es un país precioso.

Durante nuestra estancia en la capital, en Buenos Aires, nos enteramos de que las Madres de la Plaza de Mayo se reúnen todos los jueves a las tres y media de la tarde frente a la Casa Rosada. Se manifiestan para denunciar la dictadura que hubo y la desaparición de sus familiares. Estas mujeres fundamentalmente perdieron a sus hijos, nietos y maridos. Pero hay madres que se llevaron a toda su familia. Esta manifestación se realiza con tanto silencio que no te apetece decir ni una palabra.

Este punto de encuentro también se hace eco y hace suyas reivindicaciones sociales de diferentes colectivos. Por ejemplo, la lucha a favor de los pequeños agricultores.

El sentimiento que me provocó conocer personalmente a las Madres de la Plaza de Mayo fue de tal emoción que yo misma me sentí como una de ellas. Esas madres y esas abuelas tuvieron que pasar tantos sufrimientos que yo, al verlas, no pude contener las lágrimas.¡Qué mujeres! ¡Qué fortaleza! Son madres maravillosas. Seguirán con su protesta y su lucha hasta que se sepa dónde están sus seres queridos. Y, cuando ellas falten, no creo que esta movilización vaya a desaparecer. ¡Nada de eso! Hay muchas madres que seguirán con esa labor.

La verdad es que, cuando hablo de ellas, me viene la emoción. Mira que soy fuerte, pero en ese momento, cuando las vi, se me puso un nudo en la garganta.

Son mujeres vencedoras y luchadoras hasta el final.

Angeles

A la secció dones d'arreu, dones a arreu: Cristina des de Matagalpa (Nicaragua)

Parlar de la violència cap a les dones a Nicaragua és parlar d'un fet habitual: la majoria n'han patit, n'estan patint o en patiran... podria passar-me estona parlant de maltractaments, de violacions, de morts... és un tema greu i que ha passat a ser un problema de salut pública.

Avui però, no vull no fer una crònica massa dura, així que em centraré de com es treballa aquí per combatre-la i ho faré a través de les activitats que des del Colectivo de Mujeres de Matagalpa durem a terme aquests dies per dir que no volem violència.

Una de les activitats més vistoses i multitudinàries és el Carnaval, que es fa pels voltants del 25 de novembre. En aquesta activitat unes 3000 persones aproximadament surten al carrer per dir prou!!! És una activitat impressionant i és una manera de manifestar-se però des del color, la creativitat i la bellesa de les imatges: els nens surten caminant amb els Zancos, hi ha gegants fets per nosaltres mateixes... per exemple ara n'estem fent tres que representen el que no vol veure, el que no vol parlar i el que no vol escoltar, també hi ha una gran tortuga que simbolitza la lentitud de la justícia, més de 50 escombres amb cares de colors i missatges de defensa dels nostres drets, pancartes....Aquest any un dels lemes que s'ha introduït amb força a l'activitat està relacionada amb tota la violència que ve per part de les lleis i el govern, com la penalització de l'avortament terapèutic, i com tot l'atac que els grups de dones estan patint en mans del govern, doncs és un altre tipus de violència que també s'està patint però des de la legalitat.

Com podeu veure és una activitat molt gran i que porta molta feina però sobretot es tracta d'utilitzar la creativitat a través d'elements que ens ajuden a dir que volem viure sense violència.

Només com a informació dir-vos que el carnaval finalitza amb una representació de teatre al carrer que aquest any, al igual que l'any vinent és la mateixa que la que es farà a Mataró.

Cristina Sarrà

Estrenem secció! : Dones d'arreu i dones a arreu

Hem estrenat un nou espai al nostre programa que l'hem batejat amb el nom de "Dones d'arreu i dones a arreu". Tal i com vàrem dir al programa "Amb aquesta petita secció traspassarem fronteres, obrirem petites finestres a diferents indrets del món. Us acostarem les paraules i les mirades de dones mataronines que viuen, per diferents motius, a arreu del món: Nicaragua, Marroc, Afganistan, Mèxic, diverses ciutats europees... A través de les cròniques que ens aportaran aquestes companyes, volem conèixer “realitats”, “vivències” i “quotidianitats” de dones d’arreu del planeta."

En l'estrena de la secció, la Tuoraya, companya del grup de dones reporteres, d'origen magribí ens va locutar una petita crònica sobre el Ramadà i la Núria Fernàndez que ens aquests moments viu i treballa a la ciutat de Kabul (Afganistan) ens va locutar (via telefònica) la crònica que havia preparat arran del tràgic assessinat d'una dona policia. Aquestes són les seves aportacions a "Dones d'arreu i dones a arreu"

“No totes les dones d’Afganistan són invisibles quan caminen pel carrer. N’hi ha que surten de casa sense posar-se a sobre el distintiu llarg blau, el burka afgá, i que trien dur un mocador al cap. També hi ha dones que van més enllà, i en el bell mig d’una societat d’allò més conservadora, opten per aconseguir una formació i esdevenir professionals. Mestres, llevadores, metgesses, periodistes, funcionaries en Ministeris, treballadores de Nacions Unides, altres organitzacions internacionals o ONGs són alguns exemples. A vegades, aquest interès per créixer intel·lectualment i ampliar horitzons, algunes d’elles l’han acabat pagant amb la vida. Dones assassinades perquè representen un avenç que certs grups extremistes no volen acceptar. L’últim i més notable exemple va ser la mort, el setembre passat, d’una de les dones més agosarades d’Afganistan: Malalai Kakar, policia i directora del Departament de Delictes contra la dona en una de les províncies més perilloses del país, Kandahar. Aquesta mare de família gaudia de cert renom perquè va ser la primera en vestir-se amb uniforme l’any 2001.. Malalai Kakar va donar un pas molt necessari en una societat on la fragmentació entre dones i homes és tan i tan forta, ja que cal ser dona per entrar dins les cases i parlar amb altres dones.

Malauradament, en algunes províncies d’Afganistan, la situació de la dona no ha millorat gaire després de la caiguda del règim Talibà i l’arribada d’un Govern “elegit” a les urnes. (Es calcula que el 95 per cent de les dones de Kandahar són analfabetes. Enmig d’una situació de seguretat tan inestable –recordem que a Afganistan els Talibans encara cremen escoles i assassinen professors-, escolaritzar els nens i les nenes esdevé complicat i sovint impossible).
Si no reben educació, les nenes mai podran acomplir els seus somnis de convertir-se en metgesses, mestres, periodistes o, si els ve de gust, policies. Perquè això sigui possible, caldrà que els grups extremistes que intenten imposar la seva visió de la societat per la força deixin la lluita armada i permetin que el país es comenci a modernitzar. Al mateix temps, i és igual d’important, farà falta que els pares i germans de la majoria d’aquestes nenes canviïn la seva mentalitat tan conservadora i els donin la llibertat necessària com per triar què volen fer de les seves vides” Núria Fernàndez

“El Ramadà és un mes sagrat que celebrem una vegada a l'any. És diferent dels altres mesos perquè durant aquest període estem en dejuni durant el dia i mengem per la nit. El Ramadà, per als musulmans i musulmanes, és un mes de fe, durant el qual s'ha de resar i no fer malifetes. Tothom l’aprofita per depurar els seus pecats. Per a les dones, el Ramadà és com una feina més: tenen menys treball durant el dia, però, en canvi , per la nit en tenen més. S'ha de fer la sopa, la harira, i posar a taula el dolç típic anomenat xubakia, que està fet amb mel. La pràctica del Ramadà aquí es diferent que en el nostre país. Al Marroc per la matinada passa un home amb un tambor i ens desperta. Pel matí totes les botigues estan tancades i, a l'hora de menjar, trobes el carrer buit. Per l’àpat del vespre, les dones fan coses especials, diferents a les que preparen durant la resta de l'any. Cuinem especialitats dolces i també salades. Un exemple seria la zefa, feta amb farina, mel i moltes espècies. Les dones sempre han de tenir imaginació per preparar plats nous. Quan acabem de menjar, anem a la mesquita. Però, en canvi, aquí intentem fer el Ramadà a la nostra manera.” Tuoraya

Moltes gràcies a totes dues per la seva col·laboració!!

Mercè