Hola bona tarda, avui a la secció Cultura de Dones, volem parlar d’una dona, Montserrat Julió, que va néixer al Mataró el 1929.
Va patir l’exili amb només deu anys.
Després de viure durant més de tres anys el neguit de la guerra, la seva família va haver de fugir. De primer l’èxode a França on van capturar el seu pare i el van dur a un camp de concentració, i, després, el viatge cap a Xile a bord Winnipeg. Creuar l'Atlàntic va significar, de nou, la llibertat.
A Santiago de Xile, Montserrat Julió va poder cursar el batxillerat i anar a la universitat per estudiar art dramàtic i convertir-se en actriu, el seu somni. Allà va conèixer altres catalans, també exiliats, alguns dels quals, com Joan Oliver o Xavier Benguerel, van marcar decisivament la seva vida.
”Vida Endins”, la crònica del seu exili a Xile, és un relat autobiogràfic, commovedor i emocionant per la sinceritat amb què la autora ens confessa les seves experiències. És també un escrit que respon a la necessitat de recuperar un temps històric silenciat.
A "Vida Endins", Montserrat Julió diu:
“Una cosa que sorprèn quan tornem a la terra on hem nascut és redescobrir les aromes autòctones que, en conjunt, formen un efluvi peculiar que no es repeteix a cap altre lloc del món... Iluro té fragància de mar, de pineda, de flor de ginesta, de garrofes, d’humitat, d’encens...”
I continua el text...
“De tota la gent retrobada n’hi hagué una d’especial. La tia Pepeta em va dir que aniríem a casa d’una senyora que volia veure’m. Qui s’ho podia imaginar? La persona que vam anar a trobar en un carreró humil de la part alta de la ciutat, era la dida que m’havia criat, la que m’havia salvat la vida amb l’aliment del seu pit. Era una dona envellida i seca, amb el cap blanc i les mans sarmentoses, que no em va poder veure perquè s’havia tornat cega. La vaig abraçar i li vaig fer el petó que li devia des del dia perdut en el temps.”
Seguim amb un altre paràgraf de "Vida Endins"de Montserrat Julió:
“Iluro recollia manifestacions culturals de tota mena en El Racó, lloc de trobades i de conferències. Aquest espai l’animava un xicot entusiasta, autèntic fill del poble, sortit de la classe obrera: l'inefable Lluís Terricabres, en Terri, com li deia tothom. Ell i l’Esteve Albert, autor de teatre i poeta somiador d’un muntatge utòpic que havia deixat bocabadat al món sencer, es van convertir en els meus primers amics de la nova etapa, (PAUSA) i aviat se n’hi van sumar d’altres com Francesc Soler, Josep Reniu, Antoni Comas i Pere Figuera.”
Actualment la Montserrat Julió viu a Madrid, on encara es dedica al teatre, al cinema i, a estones, a la literatura.
En la celebració del dia internacional del teatre d’enguany, el Patronat de Cultura i l'Aula de Teatre de la ciutat van homenatjar la Montserrat Julió. Així va poder estar tres dies entre nosaltres, on va gaudir i es va emocionar amb el actes que es van celebrar i que recordaven com van patir l’exili les persones que defenien la llibertat sobre la dictadura.
Des de "Amb veu de dona" volem enviar-li un petó molt gran a una dona que ha viscut tant, i que aquí esperem sempre amb els braços oberts.
Gràcies Montserrat!
secció elaborada per Nati, Rosi i Antònia
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg){kind=link}
