BARRIS AMB PROJECTES

Barris amb projectes
Diumenge vam fer la festa de la Llei de Barris a Rocafonda-El Palau i l'Escorxador, a Mataró. Una oficina de seguiment dels ajuts fruits d'aquesta Llei que aquests barris van rebre, i que farà també el seguiment a la que s'atorgà per a Cerdanyola. L'acte va completar-se amb la inauguració de la gespa artificial del camp de futbol de Rocafonda i de la nova plaça i aparcament soterrani al Parc del Palau. Són actuacions que incideixen de ple en la cohesió dels barris, en la seva millora qualitativa, en les seves relacions socials i en un dels seus principals problemes: l'aparcament.
Pensava diumenge que els canvis socials més complexos tenen el seu camp de batalla en els barris de les ciutats desenvolupades. I hi ha barris de dues maneres: barris amb problemes i barris amb projectes. Sens dubte, mirant els problemes fit a fit, els nostres són d'aquests darrers.
Fotos: tres capgrossos del barri de Rocafonda, Oriol Batista al Parc del Palau (foto: Rubén Carroza), les presidentes de les AA VV dels tres barris (Tina, Núria i Paqui) amb Alícia Romero (esquerra), inauguració de la gespa del Camp de Rocafonda i detall de l'oficina quan hi passava Consol Prados.

la pitjor forma de violència no és la més visible

Les agressions físiques en la parella no arriben de manera imprevista. Molt abans de les empentes i els cops, es produeix una escalada de comportaments abusius i d’intimidacions. La pitjor forma de violència no és la més visible. Si les dones no abandonen la parella és perquè han caigut en un parany, perquè pateixen una situació de subjugació. Comprendre aquesta forma de subjugació també serveix per alliberar-se’n. Mitjançant nombrosos exemples, Marie-France Hirigoyen analitza els mecanismes de la violència dins de la parella perquè cal conèixer-los per poder actuar. Dones maltractades és un llibre útil i pràctic que permet intervenir de seguida, quan apareixen els primers signes de violència psicològica, molt abans que sorgeixi la violència física.

DONES AL MÓN RURAL

Davant la mancança de serveis, les dones del món rural han anat desenvolupant estratègies per cobrir les tasques de cura, les necessitats de transport, al mateix temps que han desenvolupat la seva vida laboral trobant solucions a les mancances d'ocupació. Han sabut fer front al dia a dia a través de les xarxes informals d'ajuda mútua, aprofitant els nous filons d'ocupació tals com el turisme rural o les explotacions ecològiques. Són dones, per tant, emprenedores en tots els aspectes i no podem deixar de reivindicar-les com a exemple.

L`ordinador és una maravella, té una infinitat de possiblitats per rebre coneixements que ignorem i que els tenim molt a prop. Podem disfrutar aprenent moltes coses.

dones de cinc continents

El 8 de març s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit dels símbols i significats també.
Antecedents
Des de l’inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.
Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.
D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N'és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions de treball.

Estrenem secció! : Dones d'arreu i dones a arreu

Hem estrenat un nou espai al nostre programa que l'hem batejat amb el nom de "Dones d'arreu i dones a arreu". Tal i com vàrem dir al programa "Amb aquesta petita secció traspassarem fronteres, obrirem petites finestres a diferents indrets del món. Us acostarem les paraules i les mirades de dones mataronines que viuen, per diferents motius, a arreu del món: Nicaragua, Marroc, Afganistan, Mèxic, diverses ciutats europees... A través de les cròniques que ens aportaran aquestes companyes, volem conèixer “realitats”, “vivències” i “quotidianitats” de dones d’arreu del planeta."

En l'estrena de la secció, la Tuoraya, companya del grup de dones reporteres, d'origen magribí ens va locutar una petita crònica sobre el Ramadà i la Núria Fernàndez que ens aquests moments viu i treballa a la ciutat de Kabul (Afganistan) ens va locutar (via telefònica) la crònica que havia preparat arran del tràgic assessinat d'una dona policia. Aquestes són les seves aportacions a "Dones d'arreu i dones a arreu"

“No totes les dones d’Afganistan són invisibles quan caminen pel carrer. N’hi ha que surten de casa sense posar-se a sobre el distintiu llarg blau, el burka afgá, i que trien dur un mocador al cap. També hi ha dones que van més enllà, i en el bell mig d’una societat d’allò més conservadora, opten per aconseguir una formació i esdevenir professionals. Mestres, llevadores, metgesses, periodistes, funcionaries en Ministeris, treballadores de Nacions Unides, altres organitzacions internacionals o ONGs són alguns exemples. A vegades, aquest interès per créixer intel·lectualment i ampliar horitzons, algunes d’elles l’han acabat pagant amb la vida. Dones assassinades perquè representen un avenç que certs grups extremistes no volen acceptar. L’últim i més notable exemple va ser la mort, el setembre passat, d’una de les dones més agosarades d’Afganistan: Malalai Kakar, policia i directora del Departament de Delictes contra la dona en una de les províncies més perilloses del país, Kandahar. Aquesta mare de família gaudia de cert renom perquè va ser la primera en vestir-se amb uniforme l’any 2001.. Malalai Kakar va donar un pas molt necessari en una societat on la fragmentació entre dones i homes és tan i tan forta, ja que cal ser dona per entrar dins les cases i parlar amb altres dones.

Malauradament, en algunes províncies d’Afganistan, la situació de la dona no ha millorat gaire després de la caiguda del règim Talibà i l’arribada d’un Govern “elegit” a les urnes. (Es calcula que el 95 per cent de les dones de Kandahar són analfabetes. Enmig d’una situació de seguretat tan inestable –recordem que a Afganistan els Talibans encara cremen escoles i assassinen professors-, escolaritzar els nens i les nenes esdevé complicat i sovint impossible).
Si no reben educació, les nenes mai podran acomplir els seus somnis de convertir-se en metgesses, mestres, periodistes o, si els ve de gust, policies. Perquè això sigui possible, caldrà que els grups extremistes que intenten imposar la seva visió de la societat per la força deixin la lluita armada i permetin que el país es comenci a modernitzar. Al mateix temps, i és igual d’important, farà falta que els pares i germans de la majoria d’aquestes nenes canviïn la seva mentalitat tan conservadora i els donin la llibertat necessària com per triar què volen fer de les seves vides” Núria Fernàndez

“El Ramadà és un mes sagrat que celebrem una vegada a l'any. És diferent dels altres mesos perquè durant aquest període estem en dejuni durant el dia i mengem per la nit. El Ramadà, per als musulmans i musulmanes, és un mes de fe, durant el qual s'ha de resar i no fer malifetes. Tothom l’aprofita per depurar els seus pecats. Per a les dones, el Ramadà és com una feina més: tenen menys treball durant el dia, però, en canvi , per la nit en tenen més. S'ha de fer la sopa, la harira, i posar a taula el dolç típic anomenat xubakia, que està fet amb mel. La pràctica del Ramadà aquí es diferent que en el nostre país. Al Marroc per la matinada passa un home amb un tambor i ens desperta. Pel matí totes les botigues estan tancades i, a l'hora de menjar, trobes el carrer buit. Per l’àpat del vespre, les dones fan coses especials, diferents a les que preparen durant la resta de l'any. Cuinem especialitats dolces i també salades. Un exemple seria la zefa, feta amb farina, mel i moltes espècies. Les dones sempre han de tenir imaginació per preparar plats nous. Quan acabem de menjar, anem a la mesquita. Però, en canvi, aquí intentem fer el Ramadà a la nostra manera.” Tuoraya

Moltes gràcies a totes dues per la seva col·laboració!!

Mercè

DIADA SOBRE ALIMENTACIÓ SALUDABLE

El dia 18 -10- 2008

La Vocalia de la Dona de

Rocafonda va participar, en les jornades,
d'alimentació saludabla.

DONES REPORTERES POLIFACETICAS

HOY SABADO 18 -10-008 PARTE DE LAS DONES REPORTERES, CON ALGUNAS COMPAÑERAS DE ROCAFONDA Y OTRAS MUJERES DE MATARÓ, NOS HAN SORPRENDIDO GRATAMENTE EN LA PLAZA SANTA ANNA CON MUESTRAS DE DEGUSTACION, CON MOTIVO

DE LAS JORNADAS DE SALUD Y ALIMEMTACION, UN SALUDO MUY CORDIAL A TODAS ELLAS. Júlia.

EL GRUP DE DONES REPORTERES DE MATARÓ

Hola, bona tarda! El grup de dones reporteres de Mataró torna, una vegada més, a ser aquí amb vosaltres.
Com sempre, us acompanyem un dijous de cada quinze dies, de sis a set de la tarda. Avui us parlarem: l’Antònia, la Pili, la Mercè i jo mateixa, la Júlia. La Leo i la Montse també han estat en la preparació del programa però no han pogut venir a l’estudi. Al control tècnic tenim, de nou, en Carles. Això és Amb veu de dona!!! Volem compartir amb vosaltres les nostres inquietuds, tot creant un espai de lliure comunicació per a les dones de Mataró.
Avui amb vosaltres:
A la secció opinions, la Pili i ens posa en situació a Nicaragua. També tindrem el testimoni de la Cristina, que està treballant allà....

MONTSERRAT JULIÓ A CULTURA I DONES

Hola bona tarda, avui a la secció Cultura de Dones, volem parlar d’una dona, Montserrat Julió, que va néixer al Mataró el 1929.

Va patir l’exili amb només deu anys.

Després de viure durant més de tres anys el neguit de la guerra, la seva família va haver de fugir. De primer l’èxode a França on van capturar el seu pare i el van dur a un camp de concentració, i, després, el viatge cap a Xile a bord Winnipeg. Creuar l'Atlàntic va significar, de nou, la llibertat.

A Santiago de Xile, Montserrat Julió va poder cursar el batxillerat i anar a la universitat per estudiar art dramàtic i convertir-se en actriu, el seu somni. Allà va conèixer altres catalans, també exiliats, alguns dels quals, com Joan Oliver o Xavier Benguerel, van marcar decisivament la seva vida.

”Vida Endins”, la crònica del seu exili a Xile, és un relat autobiogràfic, commovedor i emocionant per la sinceritat amb què la autora ens confessa les seves experiències. És també un escrit que respon a la necessitat de recuperar un temps històric silenciat.
A "Vida Endins", Montserrat Julió diu:

“Una cosa que sorprèn quan tornem a la terra on hem nascut és redescobrir les aromes autòctones que, en conjunt, formen un efluvi peculiar que no es repeteix a cap altre lloc del món... Iluro té fragància de mar, de pineda, de flor de ginesta, de garrofes, d’humitat, d’encens...”

I continua el text...

“De tota la gent retrobada n’hi hagué una d’especial. La tia Pepeta em va dir que aniríem a casa d’una senyora que volia veure’m. Qui s’ho podia imaginar? La persona que vam anar a trobar en un carreró humil de la part alta de la ciutat, era la dida que m’havia criat, la que m’havia salvat la vida amb l’aliment del seu pit. Era una dona envellida i seca, amb el cap blanc i les mans sarmentoses, que no em va poder veure perquè s’havia tornat cega. La vaig abraçar i li vaig fer el petó que li devia des del dia perdut en el temps.”

Seguim amb un altre paràgraf de "Vida Endins"de Montserrat Julió:

“Iluro recollia manifestacions culturals de tota mena en El Racó, lloc de trobades i de conferències. Aquest espai l’animava un xicot entusiasta, autèntic fill del poble, sortit de la classe obrera: l'inefable Lluís Terricabres, en Terri, com li deia tothom. Ell i l’Esteve Albert, autor de teatre i poeta somiador d’un muntatge utòpic que havia deixat bocabadat al món sencer, es van convertir en els meus primers amics de la nova etapa, (PAUSA) i aviat se n’hi van sumar d’altres com Francesc Soler, Josep Reniu, Antoni Comas i Pere Figuera.”

Actualment la Montserrat Julió viu a Madrid, on encara es dedica al teatre, al cinema i, a estones, a la literatura.

En la celebració del dia internacional del teatre d’enguany, el Patronat de Cultura i l'Aula de Teatre de la ciutat van homenatjar la Montserrat Julió. Així va poder estar tres dies entre nosaltres, on va gaudir i es va emocionar amb el actes que es van celebrar i que recordaven com van patir l’exili les persones que defenien la llibertat sobre la dictadura.

Des de "Amb veu de dona" volem enviar-li un petó molt gran a una dona que ha viscut tant, i que aquí esperem sempre amb els braços oberts.
Gràcies Montserrat!

secció elaborada per Nati, Rosi i Antònia

DONES REPORTERES DE MATARÓ

Hola, las Dones Reporteres de Mataró, ya tenemos otro programa de radio, y es de una hora. Un saludo para todas Encarna.

Dones i mitjans de comunicació

A principis de setembre, en un mitjà de premsa escrita prou conegut en aquest país, apareixia el titular “Les dones ocupen (sense K) els matins i les tardes de Catalunya Ràdio”. Suposo que a ningú se li escapa que si hagués estat a l’inversa el titular hagués estat diferent o simplement no hi hagués hagut titular. No és cap novetat que en una graella de programació la majoria dels presentadors siguin homes.

No voldria entrar en valoracions sobre les intencions del o la periodista a l’hora de posar el titular, però la veritat és que, ja sigui per casualitat (en el cas de Catalunya ràdio)o sigui per l’esforç i reconeixement de moltes dones del món del periodisme, sembla que s’està equilibrant la balança. Creix la presència de les dones vers la dels homes, que tradicionalment havia estat majoritària en els mitjans de comunicació. Segurament encara queda camí per recórrer i esperem que titulars com el que us comentàvem no apareguin. Això voldrà dir que aquesta presència de la dona als mitjans (i per extensió a altres àmbits) és totalment normalitzada i deixi de ser notícia.

Hi ha alguns col·lectius de dones que ja porten temps reflexionant sobre l’accés i presència de les dones als mitjans de comunicació i reivindiquen més espais de comunicació i expressió. Aquests col·lectius, majoritàriament integrats per dones però alguns també amb presència i implicació d’homes, constaten que els mitjans “són una eina d’empoderament necessari i imprescindible per a les dones”.
Des de fa uns anys cap aquí s’estan duent a terme i estan agafant força en el territori espanyol experiències en comunicació i gènere, impulsades des de mitjans alternatius, independents i comunitaris. Una mostra palpable d’aquest auge és la celebració, els dies 17 i 18 d’octubre, del 1er Congreso Europeo de Mujeres en Radios Comunitarias a Madrid.
Un parell d’exemples d’espais radiofònics fets per dones i que, molt probablement, participaran al congrés són: “Nosotras en el mundo” programa de l’Àrea de la Mujer de Ràdio Vallekas de Madrid i la Ràdio Paca feta íntegrament per dones de Barcelona. Aquests projectes permeten que les dones siguem les protagonistes i estiguem presents en tot el procés comunicatiu: documentació, disseny, locució, direcció general i tècnica, etc. A més, experiències d’aquest tipus, com la nostra, també permeten explorar el llenguatge i les seves formes sexistes, l’anàlisi de la perspectiva de gènere en la informació,... En definitiva, es tracta d’experimentar noves estratègies de comunicació per a les dones i des del pensament, sentiment i veu de les mateixes dones.

Les dones que formem part del programa Amb Veu de Dona també estem treballant alhora que anem aprenent i experimentant amb el mitjà radiofònic. La ràdio era una desconeguda fins fa ben poc per a nosaltres i ja fem ràdio cada quinze dies. Som un grup de dones on la diversitat i la suma de les nostres diferències ens enriqueixen. Entre totes estem construint un espai, des d’un esperit de cooperació i col·laboració entre nosaltres.
Des d’aquest espai podem exercir el nostre dret a la comunicació i l’expressió, permetent-nos entrar en contacte, des de les nostres seccions, amb realitats socials i personals diferents.
Aquesta nova temporada que acabem de començar, la iniciem amb moltes ganes de continuar aprenent i avançant. Per ara, Matarò Radio ens ha facilitat el camí cedint-nos més minuts de programa i ajudant-nos amb tota la part tècnica que encara se’ns escapa. El Centre de recursos i informació per les dones també recolza aquest projecte des del seu inici i ens finança un suport i assessorament extern de l’entitat Teleduca.

Cadascú es mira el món des de la seva òptica, i des d' aquesta perspectiva, la premsa, ràdio i televisió tenen una visió totalment masculina, ja que les dones no hi hem participat.
Ja és hora que les nostres capacitats estiguin reflectides a la realitat sociocultural del país. I que no ens faci cap escrúpol acceptar una discriminació positiva a favor de les dones! Durant molts ha estat a l'invers...

Participar és caminar per la igualtat, i no podem fer-nos enrere perquè aquest espai no el pot cobrir ningú més que nosaltres. També volem dir que no n'hi ha prou en ser dona perquè podríem ser bel·licistes o fanàtiques. Volem mirar-nos el món en un sentit crític i veure què hi ha que no ens agrada: com som tractades com a dones, la dona feta servir com a reclam "sexy", com a "cara bonica" o per fer un joc de veus a la ràdio sense tenir ella cap protagonisme. Això segur que totes ho volem capgirar. Per sentir-nos persona i dona alhora!
Es veritat que alguna cosa es va movent. Des de 2006 a casa nostra hi ha una associació, Homes en diàleg, que planteja una alternativa a la masculinitat masclista. Aquesta entitat està a favor de totes les mesures que afavoreixen la igualtat entre homes i dones. Per aquest camí anem bé.

"OPINIONS" de Lea i Mercè