El sábado con las amigas del Radio

El sábado con las amigas del Radio

El dia 25 de novembre celebrem el dia internacional contra la violència de gènere

Tornem a ser aquí un dilluns més i a les quatre i, (MINUTS DE MÉS) de la tarda, les Dones reporteres comencem un nou programa d’Amb veu de Dona.


Molt bona tarda a tothom
En programes anteriors, vam parlar de l’educació i del càncer de mama. I el dia 25 de novembre celebrem el dia internacional contra la violència de gènere. Es per això que hem volgut dedicar el programa d’avui a aquest tema, més concretament a la violència contra les dones.


Primer serà la Tuoraya. Ens ha preparat un escrit on explica què s’entén per violència de gènere. Això serà a la secció d’Opinions.


La Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró ens explicarà les actituds que té la dona davant d’una situació de violència de gènere. Serà l’Apunt psicològic d’aquesta tarda.


Avui no farem ni Dones Singulars ni Fem Xarxa sinó tot el contrari... No us espanteu! Hi haurà un espai especial dividit en dos apartats. Cada un constarà d’una entrevista. En la primera, la Pili ens presentarà l’Assumpta ....................., caporal dels mossos d’esquadra.


Abans de donar pas a la segona entrevista, escoltarem el treball que han preparat la Marisa i l’Encarna a la secció de Memòria Històrica. Ens faran recordar les famoses cartes adreçades a l’Elena Francis.


Continuarem amb la segona entrevista que hem promès. En aquest cas, la nostra companya Rosi conversarà amb la psicòloga Meritxell Puyané.


Acabarem amb la secció Cultura i Dones. Serà la Pili, de nou, qui ens parlarà de l’escriptora Pietat Estany, autora del llibre “Estimades amigues”.


Bona tarda, Tuoraya! . Com està el nen? . El que no saben les nostres oients és que has tingut un nen preciós i per això no sentien la teva veu des de fa mesos. Però ja estàs aquí de nou i avui ens parlaràs de la violència de gènere. Estimades oients, comencem com sempre amb la secció d’Opinions!
con todo mi cariño para todas Encarna

- Què creieu que fa que hi hagi més dones a Maresme Oncològic?

Avui, a l’espai de Fem xarxa, parlarem, en primer lloc, amb les fundadores de Maresme Oncològic, l’Esperança i la Teresa Benet. Unes dones amb coratge i força. Dediquen moltes hores del seu temps a fer que les persones que pateixen càncer tinguin un suport. Elles ens parlaran de la tasca que fan des de l’associació de Maresme Oncològic per lluitar contra les conseqüències d’aquesta malaltia.





Hola a totes dues! (RESPONEN) Gràcies per acompanyar-nos Esperança i Teresa.



- Quan es va fundar l’associació de Maresme Oncològic i per què?



- Quins serveis oferiu a les persones que acudeixen a l’associació?



- Les dones afectades, com arriben a vosaltres? En quins moments es posen amb contacte amb l’associació?



- Què creieu que fa que hi hagi més dones a Maresme Oncològic?



- Com doneu conèixer la vostra entitat?



- Sou moltes persones associades? Quantes i com funciona per inscriure’s?



- A part de les quotes dels socis i les sòcies, rebeu alguna ajuda de l’administració?



- Segur que hi ha persones que ens escolten i estan interessades a saber on han d’adreçar-se en cas de necessitar l’ajuda de l’associació de Maresme Oncològic?



Segurament que ens hem deixat moltes coses per dir... Però esperem que, en una altra ocasió, ho puguem fer. Esperança i Teresa, moltes gràcies per estar aquí amb nosaltres! Fins la propera. (ELLES S’ACOMIADEN)

Entrevistarem a la nostra companya i amiga Lea Cornellana. Ens explicarà en primera persona la seva experiència amb el càncer de mama

Després, a la secció Fem Xarxa, tindrem dues entrevistes. La Pili ens presentarà a les germanes Benet, fundadores de l’associació de Maresme Oncològic.
La segona entrevista anirà a càrrec de la nostra companya Lea. La farà a la Montserrat Zanuy, doctora oncòloga de l’Hospital de Mataró.


A la secció Memòria històrica, l’Ángeles, tal com ens té acostumades, ens portarà l’espai Història de Dones. Avui parlarà de la Carme Quirosa. Es tracta d’una dona encantadora de setanta vuit anys, que ens explicarà les seves vivències amb els maquis.


La Mercè entrevistarà a la nostra companya i amiga Lea Cornellana. Ens explicarà en primera persona la seva experiència amb el càncer de mama. Serà a la secció de Dones Singulars.

Acabarà la Nati amb la secció Cultura i Dones. Ens farà un breu resum de la gran poetessa Maria-Mercè Marçal.

Amb veu de dona 2008-09

Aquí teniu un petit resum del que hem fet les dones reporteres aquest darrer curs 2008-09. Esperem que us agradi!

Amb Veu de Dona 2008-09

View more presentations from donesreporteres.

Bona tarda. Homes, dones… A tots els que ens escolteu. Als que coneixeu la nostra sintonia. I també als que entreu per primera vegada, al dial 89.3FM,

Som dilluns. I, a les 4 i (MINUTS DE MÉS) de la tarda, comencem un nou programa de “Amb veu de dona”.


Bona tarda. Homes, dones… A tots els que ens escolteu. Als que coneixeu la nostra sintonia. I també als que entreu per primera vegada, al dial 89.3FM, de Mataró Ràdio. Benvinguts!


El tema de la educació sempre serà vigent. Teano, la dona de Pitàgores, al segle sis abans de Crist, i Hipàtia, del segle quatre de la nostra era, són les primeres especialistes matemàtiques que van crear escola. Unes dones valentes que, davant d’una societat d’homes, van professar l’ensenyança a homes i dones per igual.

Però tornem a l’any 2009. El que ens preocupa actualment és l’aprenentatge al llarg de tota la vida. El 25 de setembre d’enguany es va inaugurar el Centre de Formació de les Tres Roques de Mataró. Tot plegat, ens ha motivat a preparar un programa monotemàtic sobre la formació de les dones.


PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ

Les Dones i la Formació

Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.

Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.

I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.

Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.

De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96



Avui tenim amb nosaltres, a l’espai “Fem xarxa”, una persona molt implicada en la seva feina. És la Maria Pérez, mestra i directora de l’escola Germanes Bertomeu, de Mataró, una escola caracteritzada per estar ben oberta al barri.

Jo mateixa en dono fe. En els seus locals s’hi poden realitzar activitats de l’Associació de veïns, a la seva cuina s’han fets molts platets que després tothom pot tastar al carrer durant la festa de Rocafonda. I tantes coses més.

Hola, Maria.
-
Abans de res, et vull agrair moltíssim que hagis pogut fer un parèntesi en la teva tasca educativa per poder estar aquesta estona aquí.

Sabem que la teva escola, les Germanes Bertomeu, que està situada al barri de Rocafonda, ha estat pionera en força projectes educatius innovadors.

Un d’ells va ser organitzar l’escola com a comunitat d’aprenentatge. Ens podries explicar què és una comunitat d’aprenentatge?
-
Una manera de funcionar ben innovadora. Com va anar aquesta experiència?
-
Sé que esteu portant endavant altres projectes. Ens podries explicar una mica quins són?
- (llistat)
pla d’autonomia de centre
projecte de música
llengües estrangeres
biblioteca escolar
mou-te

Maria, tant de bo que tots aquests projectes vagin sortint endavant de la forma que espereu. Felicitats per les vostres iniciatives i la vostra empenta. I molta sort en aquest món tan difícil i tan important que és el de l’educació.

Moltes gràcies per dedicar-nos aquest temps.

Dones reporteres de Mataró

Hola, bona tarda!
Ja hem deixat l’estiu enrere i les Dones Reporteres tornem a ser aquí amb tots i totes vosaltres.
Avui, dilluns, 28 setembre a les 4 i... de la tarda comencem una nova etapa del programa “Amb veu de dona”. Si, heu sentit bé, som aquí en directe! Com aquesta, us tenim preparades. Tenim un plec de sorpreses que aniran sortint sobre la marxa.
Són tres lletres, simplement tres lletres. Totes juntes formen un mot. Aquest mot neix amb nosaltres des de el primer dia que arribem al món. Ens acompanya al llarg de la nostra vida i, amb el pas dels anys, el manifestem de formes molt diverses. Estic parlant de la VEU.

Per això fem aquest programa. Per fer sentir aquesta veu i, més especialment, la nostra, la de les dones.

Comencem “Amb veu de dona”!

Primer dia del curso 2009

Hoy como cada 15 días nos hemos reunido todas las Compañeras que hacemos Radio
Empezar otro curso y estamos todas muy contenta de poder hacer Radio.
Es una manera muy bonita de comunicar con las personas y más si es en directo como lo aremos este curso, lo podéis escuchar en Radio Mataró 4 a 5 de la tarde el lunes un saludo para todas mi compañeras Encarna

Ultimo dia de las clases del Radio

Fotos gravació, dilluns 22 juny

Aquí som totes les que vam fer el darrer programa de la temporada. Un monogràfic que parlava de la festivitat de San Joan. En aquest programa ens vam despedir fins al setembre.

Us convidem que continueu en la nostra sintonia durant els mesos d’estiu. Amb veu dona tornarà al setembre amb nous temes. Us esperem!

. Marisa

PROGRAMA 25 JUNY

Molt bona tarda a tothom.

Comencem Amb veu de dona. El programa de tots i totes vosaltres, dones que ens escolteu! Recordeu a les vostres amigues, mares, tietes, germanes, cosines... que ens poden trobar en el 89.3 de la FM, a Mataró Ràdio.

Ja hem passat el solstici d’estiu. Aquella part de l’any tan plena de supersticions, misteris, festes i tradicions. La diada de Sant Joan és la porta que ens dóna el pas per entrar de ple a l’època d’estiu. D’aquí ve la importància que té. Per això hem volgut dedicar el darrer programa de la temporada a la màgia i el misteri que envolta la festivitat de Sant Joan. Aquest serà el nostre comiat... d’aquesta temporada!


Començarà la Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró. Ens farà arribar un comentari psicològic sobre les supersticions i les creences.

Desprès la Nati ha preparat un article sobre la Nit de Sant Joan a la secció d’Opinions.

La Fina té preparada una entrevista molt interessant per a la secció Fem Xarxa.

A Memòria històrica la Lea ens transportarà a un món de bruixes!

La entrevista de la Pili us agradarà segur: és una Dona Singular!

A la secció Cultura i dones, la Rosi parlarà de les nimfes o dones d’aigua...




Bona tarda, Paloma! (RESPON) Un món molt interessant el de les creences i els misteris esotèrics. Hi ha programes de ràdio que els dediquen fins i tot una secció. No us perdeu el treball que ha preparat la Paloma Azpilicueta a la secció de Visió psicològica. Endavant!

Música Visió psicológica
VISIO PSICOLÓGICA Paloma


Hola Nati! Com estàs? (RESPON) Has preparat una foguera de Sant Joan alguna vegada? (RESPON) Jo recordo vagament que de petita carregava algun moble vell. Però no parlem de records...
Per a la secció d’Opinions has preparat un text que fa un repàs a la Nit de Sant Joan i incideix en la tradició de les fogueres. No marxeu! La Nati comença ara mateix!



OPINIONS Nati Pepita y Encarna



Bona tarda, Fina! (RESPON). Ja fa sis o set anys, el carrer Sant Joan de Mataró fa festa grossa en aquesta diada. La Fina entrevistarà una veïna perquè ens faci cinc cèntims de com organitzen aquesta festivitat. Entrem a la secció Fem Xarxa. Ja pots començar, Fina!




Hola Lea! Com estàs? (RESPON) Les bruixes no existeixen però “haberlas hailas”. Una dita gallega que potser tingui una mica de raó... o no... Deixem-ho així! Ens ensenyes el que has preparat sobre la bruixeria a Memòria històrica? Endavant!

Música memòria històrica LEA



Hola Pili, bona tarda! (RESPON). Tenim amb nosaltres la Carme Sitjar Vilalta, una dona amb una riquesa interior molt forta. Poeta, escriptora i amb un esperit molt gran per ajudar als altres. Us agradarà escoltar-la a la secció de Dona Singular. Pili, ens la presentes?

Música Dona singular
DONA SINGULAR Pili



Bon tarda, Rosi! (RESPON) Diu la tradició que a Sant Iscle de Vallalta hi ha un llac on s’apareixen unes nimfes... Avui ens parlaràs d’això, oi? (RESPON) Que interessant! Escolteu-la molt atentament. La Rosi ens transportarà al món de les dones d’aigua! Som a la secció de Cultura i Dones. Rosi, ja pots començar!

Música Cultura i dones
CULTURA I DONES Rosi






I fins aquí el que ha donat de si el programa d’avui! Ens ha agradat acabar la temporada parlant de la diada de Sant Joan. Envoltades dels misteris i l’ambient de festa que la caracteritzen.


Entre cava, coques i petards, ens acomiadem fins la propera temporada!!!

El programa d’aquesta tarda l’hem fet: la Nati, la Fina, la Lea, la Pili, la Rosi Encarna, Pepita, i jo mateixa, la Marisa. Hem comptat aquesta vegada amb la col•laboració de la Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró. I ens han acompanyat: la Mercè Vilà i la Carme Sitjar Vilalta.

Us convidem que continueu en la nostra sintonia durant els mesos d’estiu. Amb veu dona tornarà al setembre amb nous temes. Us esperem!
Som Dones reporteres de Mataró!

La majoria de víctimes de la repressió contra la bruixeria dibuixa un mateix perfil. Es tractava de dones grans, pobres

LA INVENCIÓ DE LA BRUIXA DIABÒLICA

La bruixeria era concebuda com una secta universal presidida pel diable i que conspirava contra la cristiandat. Aquesta concepció va crear una primera onada repressiva durant el segle XV.

La cacera de bruixes es va desplegar en una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social. Tot ho presidia el clima d’intolerància religiosa que va sorgir de la Reforma i la Contrareforma.


LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA

Entre els anys 1616 i 1622, en ple segle XVII, es va produir la gran cacera de bruixes a Catalunya. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Sardenya, i també les comarques centrals. Es va avançar la xifra de 400 víctimes, que sembla plenament confirmada per les investigacions actuals.

La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca. Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.


LES VÍCTIMES

La majoria de víctimes de la repressió contra la bruixeria dibuixa un mateix perfil. Es tractava de dones grans, pobres i analfabetes, que vivien soles. Moltes eren immigrants franceses o vídues d’immigrants.

Hi havia també detingudes joves, fins i tot adolescents. El percentatge d'homes va ser, en tots els casos, inferior al deu per cent.

La bruixeria i la repressió van deixar una petjada important en la cultura popular. Alhora han generat tota una literatura anònima de gran interès.

Comentari psicològic

Darrer programa de la temporada
(25 de juny 2009)

Esoterisme, supersticions



La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.

Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.

Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.

Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.

Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.

Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.

Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96

EXPECTATIVES QUE MAI VAN PENSAR QUE FOSSIN TAN AMARGUES

Opinions, per Pilar Zarza:

Tinc a les mans el magazine de La Vanguardia del passat 17 de maig. Llegeixo un article escrit per Ángeles Caso, amb el títol “María”. Descriu com un dia li va cridar l’atenció un de tants cartells que, amb freqüència, podem veure en qualsevol ciutat. Apareixen penjats en un fanal, en una cantonada, o en un portal. En aquest cas, s’anunciava una dona que s'oferia per fer tasques domèstiques i cuidar mainada o gent gran. La dona de l’anunci assegurava que regalaria una hora gratis per cada dues de treballades.

Aquesta és la història de la María, una jove de 25 anys de nacionalitat romanesa. Porta poc temps a Espanya. Va estudiar informàtica i a Romania treballava en una oficina. Però tan sols guanyava 250 euros al mes. Li resultava impossible plantejar-se una vida millor, gaudir d'algun petit capritx o pensar a formar una família.

La María podria ser una de tantes dones que emigra a un altre país. Aquestes dones han de deixar enrere pares, germans, i fins i tot, de vegades, fills. Marxen amb l’esperança de trobar feina en el país d’acollida. Busquen un treball que els permeti estalviar amb sacrifici. Després la idea és tornar al seu país i, amb els diners que teòricament han estalviat, comprar-se una casa o posar un negoci, per viure en millors condicions.


Els mitjans de comunicació avui dia arriben a qualsevol lloc del planeta. Donen una imatge de benestar, i sembla que en els països desenvolupats visquem amb una opulència descomunal. Altres vegades, els propis compatriotes no expliquen la dura realitat que viuen en els països on han emigrat. Ho fan per vergonya, perquè no pensin que han fracassat. En altres casos, no volen fer patir als familiars que estan en el país d'origen. Els que tenen la sort de treballar acaben fent un munt d'hores, tenen ocupacions menys qualificades que les que realitzaven en els seus països, i, en molts casos, viuen en unes condicions lamentables i inhumanes. Comparteixen el pis amb una o dues famílies més i sovint han d’acudir a benestar social.

Ho tenen tot en contra. Estan lluny dels seus països, la família, els amics... S’enfronten a nous costums i la incomprensió per part de moltes persones, que no entenen perquè vénen aquí a la recerca d'unes il•lusions. Es debaten amb unes expectatives que mai van pensar que fossin tan amargues.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres

Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Visió psicológica

Programa 11 juny 2009


Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Visió psicológica

Programa 11 de juny

Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Les dues cares de la moneda

Per Patrícia Huelva i Osuna

Chiapas. Mèxic.
Els dies 7 i 8 de Març es va celebrar una trobada política, esportiva, cultural i artística anomenada “Mamá Corral”, al Caracol d’Oventic. Els “Caracoles Zapatistas” són 5, i són els centres neuràlgics del moviment, on es troben “Las Juntas de Buen Gobierno”. En aquesta trobada els homes realitzaven les tasques domèstiques que normalment només fan les dones, i elles es dedicaven a fer esport i a gaudir del seu cap de setmana de llibertat.
El moviment Zapatista ha creat la “Ley Revolucionaria de Mujeres”, on es promulguen tots els drets de les dones en igualtat amb els homes, un decàleg molt interessant per la realitat que es viu a Mèxic, on trobem una societat ben patriarcal.
El que he anat observant de la societat mexicana és que encara els homes són els caps de casa i “dirigeixen” la vida familiar, tot i que les dones a les ciutats, a més de fer la feina de casa, cuidar i criar els fills i filles, moltes tenen una feina fora de casa, però encara queda molt per caminar i arribar a una igualtat de drets reals i de tracte dins l’àmbit familiar. Però les noves generacions ja van canviant les coses, s’han d’adaptar als nous temps…
Al món rural, concretament a les zones Zapatistes, la vida de les dones és molt dura: es passen el dia a casa, cuinant, rentant, netejant…. I fan la seva vida social a la llar, acompanyades d’altres dones.
En arribar a la comunitat Zapatista on vaig estar 15 dies, no vaig veure cap dona pels carrers, només vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me amb elles entrant a les seves cases i ajudant-les a cuinar tot fent petar la xerrada.
Sí, les lleis Zapatistes “alliberen” a les dones i fan que puguin decidir sobre les seves vides, participar políticament en assumptes comunitaris, decidir sobre la seva educació, la seva feina, tenen dret a no ser maltractades…. Però a l’hora de la veritat la feina domèstica només la fan elles i no tenen alternativa, tot i que, a la comunitat on vaig estar, les dones són molt respectades perquè van ser elles les que es van enfrontar als policies i militars quan els hi van voler prendre les seves terres i l’aigua, ja que els homes no podien ser-hi perquè tenen ordre de ser detinguts i van ser elles les que van aconseguir fer fora als invasors. Així que en aquesta comunitat les dones són molt valorades per la seva força, el valor, la decisió, per la seva resistència. Tot i que la vida social fora de casa pertany als homes, les dones també participen en la vida política de la comunitat, assisteixen a les assamblees setmanals i poden decidir. Elles treballen en un projecte de Pa Comunitari: fan pa i el venen, i poc a poc aquest projecte autogestionat va donant els seus fruits.
Aquesta és la realitat de les dones en l’àmbit rural de les comunitats Zapatistes, són els pilars de la família tot i que encara el pare, el marit, l’avi... prevaleixen sobre elles, i per elles això és tan normal que costarà de canviar.
La Revolució encara no ha acabat, i tant de bo també entri a les llars i canviï moltes coses….

Pensamientos de Einstein

La Crisis según ‘Einstein’

‘No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La
crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países,
porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia
como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la
inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera
la crisis se supera a sí mismo sin quedar ’superado’.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio
talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La
verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente
de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y
soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una
rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis
donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es
caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es
exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de
una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no
querer luchar por superarla’.

Albert Einstein

Visio Psicológica

Programa 28 maig 2009

Paloma Azpilicueta, i Pilar Gonzalez, Psicólogues del Centre de Psicologia de Mataró



FER TEATRE, FER COMÈDIA


Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...

Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?

Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.

Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.

Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.

A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.

Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.

Primer escrit sobre psicologia

Programa del 5 març 2009

Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT

Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.

Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.

La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.

El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.

Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..

La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.

A més a més de ser una dona col·laboradora, sé que dediques temps a moltes activitats que t’agraden. Ens expliques quines són?

Bona tarda!


Avui tenim amb nosaltres a una dona de tota la vida de Rocafonda. És una dona molt coneguda al barri, sobretot pels més petits. Una dona solidària i col·laboradora. Ens acompanya la Montse de les chuches, de les llaminadures.


*

Hola Montse, com va tot?
*

Vius a Rocafonda, oi? Quants anys fa?
*

Explica’ns una mica com era el barri quan vas arribar i com el veus ara?
*

Participaves activament en les reivindicacions que es feien per millorar les condicions de vida (aigua, escoles, guarderies, espais, serveis…). Què recordes d’aquella època?
*

A què et dediques professionalment?
*

Montse, continues sent una dona compromesa, en què participes actualment?
*

A més a més de ser una dona col·laboradora, sé que dediques temps a moltes activitats que t’agraden. Ens expliques quines són?
*

Una vegada vaig escoltar-te fent un monòleg on feies un relat de situacions curioses que tu mateixa t’has trobat degut al sobrepès. Ens vols explicar com t’ha afectat aquest tema al llarg de la teva vida? (Per exemple, quan vas a comprar roba, a l’hora de buscar feina, amb la salut…)
*

Què diries a les persones que es troben en la mateixa situació que tu? Pensem que actualment la obesitat dels i les joves ja arriba al dotze per cent...
*

Montse, has tirat endavant una família monoparental. Com es viu el fet d’haver de fer de pare i de mare al mateix temps?
*

Quan la teva filla era petita, com t’organitzaves els horaris per atendre-la i treballar?


Montse, gràcies per haver estat amb nosaltres. Et desitgem molta sort! Fins aviat!

Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a

Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró



FER TEATRE, FER COMÈDIA


Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...

Qui no ha plorat –per dintre o per fora— devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?

Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.

Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.

Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent. Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.

A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.

Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.

Fotos gravació, dilluns 12 maig 2009

La Pili i la Loli del Centre de Càritas. La Fanny las mira de lluny.

La Fanny, educadora en massatge infantil i altres coses. La Mercé i la Pilar Gonzàlez.

La Anna Ginestà colaboradora de la Antonia i la Fanny.

L'Antonia, l'Ángeles i i una servidora, la Marisa. Molt somrients com podeu comprobar!

Uff! Aquí la Pili L'Antonia i jo estem tan per els preparatius que no ens adonem que ens fan una foto...