Fotos gravació, dilluns 22 juny

Aquí som totes les que vam fer el darrer programa de la temporada. Un monogràfic que parlava de la festivitat de San Joan. En aquest programa ens vam despedir fins al setembre.

Us convidem que continueu en la nostra sintonia durant els mesos d’estiu. Amb veu dona tornarà al setembre amb nous temes. Us esperem!

. Marisa

PROGRAMA 25 JUNY

Molt bona tarda a tothom.

Comencem Amb veu de dona. El programa de tots i totes vosaltres, dones que ens escolteu! Recordeu a les vostres amigues, mares, tietes, germanes, cosines... que ens poden trobar en el 89.3 de la FM, a Mataró Ràdio.

Ja hem passat el solstici d’estiu. Aquella part de l’any tan plena de supersticions, misteris, festes i tradicions. La diada de Sant Joan és la porta que ens dóna el pas per entrar de ple a l’època d’estiu. D’aquí ve la importància que té. Per això hem volgut dedicar el darrer programa de la temporada a la màgia i el misteri que envolta la festivitat de Sant Joan. Aquest serà el nostre comiat... d’aquesta temporada!


Començarà la Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró. Ens farà arribar un comentari psicològic sobre les supersticions i les creences.

Desprès la Nati ha preparat un article sobre la Nit de Sant Joan a la secció d’Opinions.

La Fina té preparada una entrevista molt interessant per a la secció Fem Xarxa.

A Memòria històrica la Lea ens transportarà a un món de bruixes!

La entrevista de la Pili us agradarà segur: és una Dona Singular!

A la secció Cultura i dones, la Rosi parlarà de les nimfes o dones d’aigua...




Bona tarda, Paloma! (RESPON) Un món molt interessant el de les creences i els misteris esotèrics. Hi ha programes de ràdio que els dediquen fins i tot una secció. No us perdeu el treball que ha preparat la Paloma Azpilicueta a la secció de Visió psicològica. Endavant!

Música Visió psicológica
VISIO PSICOLÓGICA Paloma


Hola Nati! Com estàs? (RESPON) Has preparat una foguera de Sant Joan alguna vegada? (RESPON) Jo recordo vagament que de petita carregava algun moble vell. Però no parlem de records...
Per a la secció d’Opinions has preparat un text que fa un repàs a la Nit de Sant Joan i incideix en la tradició de les fogueres. No marxeu! La Nati comença ara mateix!



OPINIONS Nati Pepita y Encarna



Bona tarda, Fina! (RESPON). Ja fa sis o set anys, el carrer Sant Joan de Mataró fa festa grossa en aquesta diada. La Fina entrevistarà una veïna perquè ens faci cinc cèntims de com organitzen aquesta festivitat. Entrem a la secció Fem Xarxa. Ja pots començar, Fina!




Hola Lea! Com estàs? (RESPON) Les bruixes no existeixen però “haberlas hailas”. Una dita gallega que potser tingui una mica de raó... o no... Deixem-ho així! Ens ensenyes el que has preparat sobre la bruixeria a Memòria històrica? Endavant!

Música memòria històrica LEA



Hola Pili, bona tarda! (RESPON). Tenim amb nosaltres la Carme Sitjar Vilalta, una dona amb una riquesa interior molt forta. Poeta, escriptora i amb un esperit molt gran per ajudar als altres. Us agradarà escoltar-la a la secció de Dona Singular. Pili, ens la presentes?

Música Dona singular
DONA SINGULAR Pili



Bon tarda, Rosi! (RESPON) Diu la tradició que a Sant Iscle de Vallalta hi ha un llac on s’apareixen unes nimfes... Avui ens parlaràs d’això, oi? (RESPON) Que interessant! Escolteu-la molt atentament. La Rosi ens transportarà al món de les dones d’aigua! Som a la secció de Cultura i Dones. Rosi, ja pots començar!

Música Cultura i dones
CULTURA I DONES Rosi






I fins aquí el que ha donat de si el programa d’avui! Ens ha agradat acabar la temporada parlant de la diada de Sant Joan. Envoltades dels misteris i l’ambient de festa que la caracteritzen.


Entre cava, coques i petards, ens acomiadem fins la propera temporada!!!

El programa d’aquesta tarda l’hem fet: la Nati, la Fina, la Lea, la Pili, la Rosi Encarna, Pepita, i jo mateixa, la Marisa. Hem comptat aquesta vegada amb la col•laboració de la Paloma Azpilicueta del Centre de Psicologia de Mataró. I ens han acompanyat: la Mercè Vilà i la Carme Sitjar Vilalta.

Us convidem que continueu en la nostra sintonia durant els mesos d’estiu. Amb veu dona tornarà al setembre amb nous temes. Us esperem!
Som Dones reporteres de Mataró!

La majoria de víctimes de la repressió contra la bruixeria dibuixa un mateix perfil. Es tractava de dones grans, pobres

LA INVENCIÓ DE LA BRUIXA DIABÒLICA

La bruixeria era concebuda com una secta universal presidida pel diable i que conspirava contra la cristiandat. Aquesta concepció va crear una primera onada repressiva durant el segle XV.

La cacera de bruixes es va desplegar en una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social. Tot ho presidia el clima d’intolerància religiosa que va sorgir de la Reforma i la Contrareforma.


LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA

Entre els anys 1616 i 1622, en ple segle XVII, es va produir la gran cacera de bruixes a Catalunya. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Sardenya, i també les comarques centrals. Es va avançar la xifra de 400 víctimes, que sembla plenament confirmada per les investigacions actuals.

La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca. Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.


LES VÍCTIMES

La majoria de víctimes de la repressió contra la bruixeria dibuixa un mateix perfil. Es tractava de dones grans, pobres i analfabetes, que vivien soles. Moltes eren immigrants franceses o vídues d’immigrants.

Hi havia també detingudes joves, fins i tot adolescents. El percentatge d'homes va ser, en tots els casos, inferior al deu per cent.

La bruixeria i la repressió van deixar una petjada important en la cultura popular. Alhora han generat tota una literatura anònima de gran interès.

Comentari psicològic

Darrer programa de la temporada
(25 de juny 2009)

Esoterisme, supersticions



La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.

Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.

Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.

Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.

Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.

Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.

Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96

EXPECTATIVES QUE MAI VAN PENSAR QUE FOSSIN TAN AMARGUES

Opinions, per Pilar Zarza:

Tinc a les mans el magazine de La Vanguardia del passat 17 de maig. Llegeixo un article escrit per Ángeles Caso, amb el títol “María”. Descriu com un dia li va cridar l’atenció un de tants cartells que, amb freqüència, podem veure en qualsevol ciutat. Apareixen penjats en un fanal, en una cantonada, o en un portal. En aquest cas, s’anunciava una dona que s'oferia per fer tasques domèstiques i cuidar mainada o gent gran. La dona de l’anunci assegurava que regalaria una hora gratis per cada dues de treballades.

Aquesta és la història de la María, una jove de 25 anys de nacionalitat romanesa. Porta poc temps a Espanya. Va estudiar informàtica i a Romania treballava en una oficina. Però tan sols guanyava 250 euros al mes. Li resultava impossible plantejar-se una vida millor, gaudir d'algun petit capritx o pensar a formar una família.

La María podria ser una de tantes dones que emigra a un altre país. Aquestes dones han de deixar enrere pares, germans, i fins i tot, de vegades, fills. Marxen amb l’esperança de trobar feina en el país d’acollida. Busquen un treball que els permeti estalviar amb sacrifici. Després la idea és tornar al seu país i, amb els diners que teòricament han estalviat, comprar-se una casa o posar un negoci, per viure en millors condicions.


Els mitjans de comunicació avui dia arriben a qualsevol lloc del planeta. Donen una imatge de benestar, i sembla que en els països desenvolupats visquem amb una opulència descomunal. Altres vegades, els propis compatriotes no expliquen la dura realitat que viuen en els països on han emigrat. Ho fan per vergonya, perquè no pensin que han fracassat. En altres casos, no volen fer patir als familiars que estan en el país d'origen. Els que tenen la sort de treballar acaben fent un munt d'hores, tenen ocupacions menys qualificades que les que realitzaven en els seus països, i, en molts casos, viuen en unes condicions lamentables i inhumanes. Comparteixen el pis amb una o dues famílies més i sovint han d’acudir a benestar social.

Ho tenen tot en contra. Estan lluny dels seus països, la família, els amics... S’enfronten a nous costums i la incomprensió per part de moltes persones, que no entenen perquè vénen aquí a la recerca d'unes il•lusions. Es debaten amb unes expectatives que mai van pensar que fossin tan amargues.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres

Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Visió psicológica

Programa 11 juny 2009


Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Visió psicológica

Programa 11 de juny

Amb veu de dona

El saber no ocupa lugar


Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.

La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però els temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i no hagi d’amotllar-se per força a un paper preestablert per d’altres. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral, etc.

Tot i així, conec dones que diuen: “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa, però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar... Uf! Quin cansament! Després, endreçar la cuina i encara recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això pot ser una altra cosa si aquesta feina és compartida pel marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.

Algunes dones es plantegen fer activitats a partir del moment en que els fills ja es fan grans. Tenen gairebé els cinquanta i es questionen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”

Tant de bo serveixi aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions, a formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.

Hi ha tantes coses interessants a fer:

-aprendre a utilitzar l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-fer activitats altruistes, col.laboracions en ONG, o en entitats socials.
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.

Les dues cares de la moneda

Per Patrícia Huelva i Osuna

Chiapas. Mèxic.
Els dies 7 i 8 de Març es va celebrar una trobada política, esportiva, cultural i artística anomenada “Mamá Corral”, al Caracol d’Oventic. Els “Caracoles Zapatistas” són 5, i són els centres neuràlgics del moviment, on es troben “Las Juntas de Buen Gobierno”. En aquesta trobada els homes realitzaven les tasques domèstiques que normalment només fan les dones, i elles es dedicaven a fer esport i a gaudir del seu cap de setmana de llibertat.
El moviment Zapatista ha creat la “Ley Revolucionaria de Mujeres”, on es promulguen tots els drets de les dones en igualtat amb els homes, un decàleg molt interessant per la realitat que es viu a Mèxic, on trobem una societat ben patriarcal.
El que he anat observant de la societat mexicana és que encara els homes són els caps de casa i “dirigeixen” la vida familiar, tot i que les dones a les ciutats, a més de fer la feina de casa, cuidar i criar els fills i filles, moltes tenen una feina fora de casa, però encara queda molt per caminar i arribar a una igualtat de drets reals i de tracte dins l’àmbit familiar. Però les noves generacions ja van canviant les coses, s’han d’adaptar als nous temps…
Al món rural, concretament a les zones Zapatistes, la vida de les dones és molt dura: es passen el dia a casa, cuinant, rentant, netejant…. I fan la seva vida social a la llar, acompanyades d’altres dones.
En arribar a la comunitat Zapatista on vaig estar 15 dies, no vaig veure cap dona pels carrers, només vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me amb elles entrant a les seves cases i ajudant-les a cuinar tot fent petar la xerrada.
Sí, les lleis Zapatistes “alliberen” a les dones i fan que puguin decidir sobre les seves vides, participar políticament en assumptes comunitaris, decidir sobre la seva educació, la seva feina, tenen dret a no ser maltractades…. Però a l’hora de la veritat la feina domèstica només la fan elles i no tenen alternativa, tot i que, a la comunitat on vaig estar, les dones són molt respectades perquè van ser elles les que es van enfrontar als policies i militars quan els hi van voler prendre les seves terres i l’aigua, ja que els homes no podien ser-hi perquè tenen ordre de ser detinguts i van ser elles les que van aconseguir fer fora als invasors. Així que en aquesta comunitat les dones són molt valorades per la seva força, el valor, la decisió, per la seva resistència. Tot i que la vida social fora de casa pertany als homes, les dones també participen en la vida política de la comunitat, assisteixen a les assamblees setmanals i poden decidir. Elles treballen en un projecte de Pa Comunitari: fan pa i el venen, i poc a poc aquest projecte autogestionat va donant els seus fruits.
Aquesta és la realitat de les dones en l’àmbit rural de les comunitats Zapatistes, són els pilars de la família tot i que encara el pare, el marit, l’avi... prevaleixen sobre elles, i per elles això és tan normal que costarà de canviar.
La Revolució encara no ha acabat, i tant de bo també entri a les llars i canviï moltes coses….